Ovidi Montllor: 20 anys trencant el silenci

Quan l’Ovidi Montllor es va agafar, com és sabut, unes llargues vacances (espero que fossin pagades), va deixar un buit difícil de reomplir amb facilitat i rapidesa. I, de fet, les generacions més joves d’aquests països que compartim llengua, història i tradicions —entre d’altres— són les que més l’han reivindicat, reclamat, i alçat a una categoria que pocs tenen. El motiu no són les vacances, sinó la seva coherència, perfil humà, de combat, tot ideològic si ho voleu… Però crec que també va més enllà i passa, com afirma Jordi Tormo amb el títol del seu llibre, perquè era un «obrer de la paraula».

Aquest llibre, publicat per l’editorial Sembra Llibres, que té les arrels a Carcaixent, és un volum heterogeni de materials, de fonts i d’estructura. Com a llibre objecte crec que és necessari dir que gaudeix d’una presentació excel·lent: tipogràficament, elegant, amb bon suport físic, amb imatges procedents de l’arxiu Montllor que l’enriqueixen i aprofundeixen, l’art de primera línia del també alcoià i amic seu, Antoni Miró, amb les aportacions de família, companys i amics de viatge que ens apropen d’una forma coral a l’alcoià probablement més popular. I en darrer terme tota la literatura que conté: des d’Estellés, passant per Carandell, Salvat-Papasseit i —com no podia ser altrament— ell mateix, l’Ovidi.

Del llibre que firma Jordi Tormo (Alcoi, 1979), amb pròleg del músic Feliu Ventura, se’n desprenen diversos elements, alguns dels quals no venen gens de nou, però que crec necessari posar-los de relleu. Ovidi Montllor (Alcoi, 1942 – Barcelona, 1995) ha suscitat diverses reaccions, molt variades totes, i com a exemple d’això cal dir que, durant la famosa transició democràtica (aquella que no preveia ni ruptura amb el règim, ni democràcia, i moltes coses més) ell i molts d’altres membres de la Nova Cançó van ser bandejats: els que havien assaltat el poder, amb la connivència del règim que només es rentava la cara, sabien perfectament que la cançó era protesta, i en conseqüència, calia desarticular-la. Com? Ni actuacions, ni premsa, ni ressò de cap tipus. I això és el que va passar, malgrat que l’Ovidi va firmar discos excel·lents, però també va dedicar-se al cine i al teatre.

Per fortuna, la memòria viva de la cultura s’ha encarregat de forma molt diversa de l’Ovidi. A tall d’exemple: l’obra discogràfica completa Antologia, 13 CD (2000); els llibres L’Ovidi (2002), L’Ovidi cantant (2004) i Ovidi transversal (2004); més alguns audiovisuals com Ovidi Montllor: Crònica d’un artista (2005); tributs musicals a la fera ferotge de la cançó; exposicions; recitals… Com veieu, la cosa no para de bullir ni que faci 20 anys que no hi és.

I encara ara, Ovidi, fem nostra aquella frase que diu que ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.