Prou de queixar-nos. De debò. Sembla mentida que alguns faci deu anys que es dediquen a l’humor i encara no entenguin les normes més bàsiques d’aquest art tan bonic. Evidentment que hi ha límits a la comèdia! Si no, no seria tan divertit transgredir-los! Evidentment que hi ha coses tan escandaloses i salvatges que poden ofendre a la gent. Aquesta és, en gran mesura, una de les parts essencials de l’humor. I, lògicament, la gent ofesa es pot queixar i, fins i tot, enfurismar-se amb un acudit que es burli d’una cosa que a ells els sembla important o intocable. Quin és el problema? Que ens ofèn que la gent s’ofengui? És aquest, el tema? Que volem queixar-nos i protestar pel fet que altres es queixen i protesten? O encara pitjor, que volem pressionar certes productores i canals de tele perquè actuïn com a nosaltres ens dona la gana perquè ens sembla fatal que actuïn com els dona la gana a uns altres que es queixen com nosaltres? Perquè clar, nosaltres tenim raó. Els altres no.
Per a qui no n’estigui al cas, l’última notícia relacionada amb el sucós tema dels “límits de l’humor” es va produir la setmana passada quan, en un programa del Terrat i Movistar (La Resistencia) l’humorista Iggy Rubin va dir el següent: “No hay que infravalorar nunca el alcance de la crueldad humana. ¿Cuál es el alcance de la crueldad humana? Es imposible saberlo. Ortega Lara, 532 días encerrado en un cubículo minúsculo, un cubículo muy pequeño. Años después funda un partido, lo llama Vox y nadie le dice lo que significa en inglés (“box” és “caixa” en anglès). ¿No ha sufrido ese hombre bastante ya? Ya sé que es con V, pero es que el techo del zulo era muy bajo, no cabe una B. Mucho cuidado con darle un escaño a Ortega Lara, que se hace un loft”.
Abans havia deixat anar alguna perla més sobre el tema ETA. Primer de tot, escolteu, si li traiem la part provocativa o clarament hostil, l’acudit en qüestió no té sentit. És a dir, la provocació salvatge (burlar-se d’un tiu que ha estat més d’un any tancat en un forat) és l’essència de l’acudit. Entenc que Iggy Rubin volia provocar al públic. Doncs bé, feina feta. Ho ha aconseguit. Ens ha provocat. Ara bé, a mi em pot agradar o no valorant aquesta provocació com un exercici humorístics, a altres els sembla, simplement, un insult a una persona que va patir una tortura bestial.
Quin és el gran tema? Que Movistar ha retirat el monòleg en qüestió de totes les seves plataformes i s’ha disculpat públicament. Simultàniament, El Terrat ha fet el mateix afegint una carta on es desentén de l’humorista i lamenta profundament que molta gent s’hagi sentit molesta per l’acudit. Dues accions que, automàticament, han generat un nou corrent d’odi i violència a Twitter. Ara, lògicament, contra El Terrat. Per covards. He vist tuits que, fins i tot, els acusaven de trair la memòria de Pepe Rubianes. El que us deia al principi. TOTS tenim raó i volem proclamar-ho a crits.
L’humor té límits, sí. I per això és tan divertit. Perquè som capaços de creuar-los amb un acudit i provocar aquell riure còmplice i pervers. I els humoristes, evidentment, els creuen constantment. El mateix programa, La Resistencia, ha fet coses salvatges contra el cristianisme però no ha hagut de demanar mai perdó. Ara bé, el tema ETA i víctimes d’ETA és, a Espanya, el cavall de batalla de l’extrema dreta. Segurament l’únic terreny on tothom els donarà la raó. Una lluita moral on els ultres nacionalistes han marcat els límits. És evident, doncs, que una empresa com Movistar es retirarà automàticament si la discussió és el dret a burlar-se de víctimes del terrorisme. Imagino que passaria el mateix si les víctimes fossin d’Al Qaeda.
Mireu, a Catalunya tenim polítics a la presó per haver muntat un referèndum estèril i hem viscut de prop el judici i l’exili d’un músic que havia estat condemnat a presó per la lletra d’una cançó. Que Iggy Rubin tingui mil tuits en contra i que Movistar s’hagi disculpat em sembla una medalla per a l’humorista, no un problema de drets humans.
