Oriol Junqueras

"Quins moments per a un historiador que va fent equilibris ja entre les pàgines de la història"

Què farà ara Oriol Junqueras? Què pot fer? Artur Mas ha posat davant dels seus ulls un camí que porta si no a la independència –que això depèn evidentment de la voluntat dels catalans- sí cap al procés més pròxim a aquest objectiu que mai s'ha viscut a Catalunya i que no es viurà mai més durant molts anys.

Sembla evident que no n'hi ha prou que un partit favorable a la independència guanyi les eleccions –Convergència ja les va guanyar el 2012, amb 50 diputats, molt més del que les enquestes preveuen per a ERC o CiU en els propers comicis, i malgrat aquest resultat no ha aconseguit desempallegar-se de la imatge de feblesa política-. Cal una victòria clara i inapel·lable perquè aquest procés no quedi estroncat en la pròxima cita amb les urnes.

El pacte que proposa Mas per una candidatura d'unitat semblaria la sortida més lògica si ens ho miréssim tot des de la fredor d'un laboratori on la història es dibuixa en provetes asèptiques. Però aquesta història està plena d'emocions, de pressions, de passió i d'ambicions. Tot plegat imprescindible –i legítim- per a qualsevol argument de la transcendència del que vivim.

No ens enganyem, tenen raó aquells que apunten que una sortida unitària donarà molta vitalitat a Convergència i possiblement li estalviaria el tràngol d'una nova davallada electoral i, fins i tot, segons algunes enquestes, el cop de gràcia de quedar en segona posició per primer cop des de 1980. Però la política té aquestes coses. També CiU s'ha mostrat disposada a apostar-ho tot en aquest camí. Les sigles de la federació fa molts mesos que pateixen, fins al punt que ja hi ha qui les ha arribat a donar per amortitzades. La raó essencial són els propis errors acumulats en el temps, però també un procés polític que li ha fet renunciar a alguns dels seus trets definitoris.

Mas demana ara molta generositat a Junqueras i a ERC. Però quin és l'objectiu d'ERC? Guanyar les eleccions o fer possible que tiri endavant el procés que hauria de portar a la constitució de Catalunya en un nou Estat? Estan disposats els republicans a congelar les sigles durant 18 mesos i sortir del congelador en un escenari incert?

També Convergència ha posat tota la carn a la graella. El president s'ha mostrat disposat a renunciar al primer lloc a la candidatura si això facilita la unitat. Potser un altre parany per a Junqueras atès que és evident que ara mateix qui pot suscitar més suports, des del vot més moderat fins als més entusiasta, és un president com Mas molt prudent en les formes però radicalment contundent en el fons, amb una querella penal al damunt per haver empès el procés i amb el compromís d'abandonar la cursa un cop estigui enfilat el camí. Mas s'ofereix a ser l'últim de la llista quan gairebé ningú entendria que no sigui el primer. És cert, aquest camí té moltes mines per a Junqueras i per a ERC. Però és l'únic camí possible. Un tot o res. Les mines estan identificades, el dubte és: se la jugarà Esquerra? Pot dir Junqueras no a una alternativa històrica com la que li han parat al davant?

De moment el líder republicà es mou amb intel·ligència. Dimecres al Parlament va voler demostrar una sintonia diferent amb Mas. I escolta. Hi ha moltes veus a la seu republicana. Entre la vella Esquerra –amb comptes pendents amb CiU- i l'Esquerra d'avui –perplexa per l'evolució de Mas- se sent dirigents com Anna Simó que, des de l'experiència de govern i la visió privilegiada del Parlament, animen a analitzar l'oportunitat de cada instant. Cap fred. La situació és extraordinària. I complexa. I arriscada. Com extraordinari, complex i arriscat és el repte que se li està plantejant a tota la societat catalana. Quina decisió...! I quins moments per a un historiador que va fent equilibris ja entre les pàgines de la història.

 
 

Comentaris