Oriol, el coherent

"És d'una lògica abismal: no sentir-se interpel•lat quan no t'emociona una bandera"

Hi ha un jugador de futbol que es diu Oriol Rosell i que és coherent. Juga a l'Sporting Kansas City. Aquest equip s'ha proclamat fa uns dies campió de la lliga de futbol dels Estats Units. Rosell està convocat per jugar dilluns vinent al partit que Catalunya jugarà contra Cap Verd a l'estadi Lluís Companys. I perquè és coherent? Perquè manifesta que la seva única selecció és la catalana i que es negaria a jugar amb l'espanyola. Rosell ho sent així i així ho ha dit en una entrevista que ha concedit a la Plataforma Pro Seleccions Catalanes.

A la mateixa entrevista, el central expressa què votaria el 9 de novembre ("votaria cinc vegades sí") i assegura que hi ha molts jugadors que pensen com ell però que no ho expressen en veu alta. Aquí ve la lloança a la seva coherència. És igual de legítim un jugador que se sent seva la selecció catalana com un altre que se sent seva l'espanyola. Però l'Oriol, com també el Marc Crosas actualment al Santos de Mèxic, actua segons pensa. A cap dels dos se'ls hi entreveu cap odi a Espanya, simplement no se la senten seva i per això declinen defensar-ne els colors.

És d'una lògica abismal: no sentir-se interpel•lat quan no t'emociona una bandera. Aquesta és una de les virtuts del procés: contràriament al que pensen molts dirigents polítics unionistes i molta premsa editada a Madrid, aquest independentisme no es fa des de l'odi a Espanya sinó principalment des de la desafecció. No és contra Espanya sinó malgrat Espanya. No és hispanofòbia sinó ahispanitat.

La diferència però, rau en què si a un jugador el criden per anar a la selecció espanyola i s'hi nega, et poden retirar la fitxa federativa. En canvi, si ets jugador de la selecció catalana, un entrenador del Betis et pot vetar i aquí no passa res. Aquesta diferència de tracte té l'aval descompensat de les normatives esportives, tant garantista amb els Estats i tant discriminatori amb les nacions que no en tenen (com a mostra un Reno). I en un país normal, la represàlia per no anar a la selecció hauria de ser igual de dura o de tova que qualsevol altre. Però és clar, demanar seleccions nacionals pròpies és barrejar política i esport i en canvi sancionar els jugadors que no senten la samarreta no.

 
 

Comentaris