Ordre sense aventures

"Els ciutadans volen debat, però castiguen la discussions internes. En què quedem?"

El conseller Antoni Castells va decidir fa unes setmanes no anar a les llistes en desacord amb la línia seguida pel seu partit. No és la primera vegada que el titular d'Economia aireja en públic les seves discrepàncies. Tampoc ha estat l'únic. En la legislatura que ara acabem, altres friccions dins les files socialistes han sortit a la llum.

Les discrepàncies internes d'un partit acostumen a ser seguides en lupa pels mitjans de comunicació. A diferència de molts altres assumptes polítics, la morbositat de veure dos companys de "batalla" enfrontats hi afegeix també l'atenció dels ciutadans. Tothom hi vol sucar pa i l'oposició aprofita per aprofundir en la nafra. De seguida, una afirmació contundent: "això els anirà malament electoralment!". Sí?

Els partits volen ordre. Fer declaracions públiques altisonants i fora de to es considera una aventura perillosa. En política, com deia Karl Popper, ningú és insubstituïble i es prefereix mostrar una imatge d'unitat que incentivar un possible desgavell intern. Això, com diria algú, no els fa menys democràtics. Senzillament és una tendència natural del nostre sistema que, això sí, convé plantejar en termes diferents.

Les disputes internes són a l'ordre del dia. I és precisament aquí on es produeix una de les boniques paradoxes de la política. Els ciutadans demanen debat intern. Consideren els partits com a monolítics i transmissors d'un pensament únic. No obstant això, a la mínima ocasió de dissensió interna, aquests mateixos electors consideren que el partit en qüestió és una olla de grills o un partit d'idees febles i el castiguen. És a dir, volen debat, però castiguen la discussions internes. En què quedem?

L'amistat política dins dels partits sovint només és útil quan els punts de vista i les estratègies coincideixen. A ulls de la ciutadania, els polítics d'un mateix partit que entren en trifulgues públiques són considerats egoistes i àvids de poder. Els partits polítics petits o els nous partits –vegin Izquierda Unida o Compromís al País Valencià- acostumen a patir severes valoracions i derrotes després de períodes interns tumultuosos.

El canceller Adenauer deia que en els partits hi ha tres tipus de persones: els amics, els enemics i els companys de partit. L'ordre que volen els votants (i també els partits) insta els dirigents a aplicar aquella frase anglesa de "manté els teus enemics a prop i els teus amics molt més a prop". És a dir, línia oficial i sense possibles discrepàncies internes. Res d'aventures.
En tot cas el dubte segueix present: perjudiquen les crisis internes?

No sembla que hi hagi una resposta única. Els ciutadans els desagrada la crítica interna àcida, mal plantejada i amb una desmesurada dependència dels sondejos d'opinió. Les conviccions ben exposades són, en canvi, de bon veure i fins i tot desitjables. La manca de debat intern en els partits va molt més enllà de si aquests són jeràrquics o no. És també un problema ciutadà: el de saber distingir quan la crítica interna és pur tacticisme o un debat sincer d'opinions.

En tot cas, la memòria és un "naufragi", que subscriuria Mishima al seu darrer disc Ordre i Aventura. És a dir, quan la crisi passa i els mitjans troben altres temes d'actualitat, la memòria s'esgota i, per desgràcia dels politòlegs, el vot segueix tenint un patró estable. Més estable del que ens agradaria.

 
 

Comentaris