Operació Maragall

Poc després del 21D vaig tenir l'oportunitat de conversar amb Alfred Bosch al seu despatx de l'ajuntament sobre les eleccions municipals, que encara es veien lluny. Crec que no traeixo la seva confiança si ho explico. El vaig veure molt serè i segur de poder guanyar l'alcaldia.  Jo li vaig dir que potser l'adversari no seria Colau, sinó Ciutadans, que acabava de ser primera força a Barcelona.

 

Tots dos teníem encara a la retina el mapa de la ciutat tenyit de taronja. Em va contestar que no ho creia, però que si s'acostaven les eleccions i calia "canviar de plans" per garantir que la capital del país tingués un alcalde independentista, ell no seria un obstacle. Així d'inconcret però així de clar, també. Me'l vaig creure, entre altres coses perquè és una persona que no m'ha enganyat mai (i fa molts anys que el conec).

 

A mesura que s'han acostat les eleccions s'ha fet més evident que la batalla de Barcelona serà a vida o mort, i que les previsions fetes fins ara no serviran. No tinc ni idea de com ha anat el procés intern de decisió d'ERC, però sé segur que si l'Alfred Bosch hagués volgut mantenir-se com a candidat petés qui petés, ho hauria estat, perquè el seu partit l'hi hauria respectat. Estem, per tant, davant d'un gest real de generositat, molt poc habitual en la política. Chapeau per ell, doncs.

 

La candidatura d'Ernest Maragall mou el tauler general, i també el tauler intern de l'independentisme. ERC demostra que vol guanyar i pren avantatge amb un candidat ple de significants: és coautor, i alhora hereu natural, de l'etapa més brillant de la ciutat; és un independentista sobrevingut, i per tant s'assembla molt a la gran majoria dels independentistes d'avui, que fa 10 anys no ho eren i ni tan sols imaginaven que arribarien a ser-ho; ha demostrat que pot col·laborar amb el món postconvergent (és conseller del President Torra) i al mateix temps, per raons biogràfiques i ideològiques, fa frontera amb comuns i socialistes; i el seu cognom és gairebé un sinònim de Barcelona. Els comentaris despectius sobre la seva edat cauen pel seu propi pes, perquè alguns dels polítics que més i millor han connectat darrerament amb l'electorat jove són, com ell, avis savis: Bernie Sanders (77), Jeremy Corbyn (69) i Manuela Carmena (74). 

 

 

A l'espera dels moviments de la Crida de Puigdemont i de la CUP, el moviment republicà ja té almenys un gran candidat a l'alcaldia. Si algú en els despatxos de l'establishment havia somniat en imposar mediàticament un frame Colau vs Valls que deixés fora de la batalla del vot útil l'independentisme,  avui ja sap que no se'n sortirà.

 

 

Comentaris