Onze de Setembre: commemoracions (III)

"La destrucció del cinema català ha estat fruit de la voluntat centralista, avui hi ha llibertat però no econòmica i la prova és que la festa nacional de Catalunya no és coneguda ni a les escoles ni pel gran públic"

Amb la recuperació de la voluntat d'autogovern amb la Renaixença comença un procés en el qual dates com l'11 de setembre de 1714 jugaran un paper simbòlic important. El 1880, arran la convocatòria del segon congrés Catalanista, per exemple, s'utilitza la data per a divulgar la convocatòria. Era també una forma de tenir-ho present, de commemorar-ho. Així ho llegim a la primera pàgina del Diari Català en aquestes dates amb un reguitzell d'entitats que criden al debat per a clarificar posicions en aquesta recuperació. Molt aviat en la data de l'onze de setembre significà un estímul en la voluntat de forjar un procés vers l'estat propi, des de l'autonomisme a l'independentisme.

L'onze de setembre no és doncs una data pel record ha estat de lluita, avui és feta nacional, data simbòlica de record, de commemoració, de respecte on s'honora als caiguts per la pàtria, com fan arreu el món els estats com a tal. Els governants han canviat la manifestació de lluita per la commemoració oficial. Darrerament s'ha substituït per la trobada festiva i, adduint, la crisi, pel no res. La voluntat desnacionalitzadora d'uns clara i la curta de mires d'altres ha fet que cap film, amb el potencial que té, pugui aparèixer tot i les novel•les, guions i esforços. La destrucció del cinema català ha estat fruit de la voluntat centralista, avui hi ha llibertat però no econòmica i la prova és que la festa nacional de Catalunya no és coneguda ni a les escoles ni pel gran públic. La televisió pública catalana hi té molt a veure posant en escena a saltimbanquis sense suc ni bruc per a delícia dels qui volen molla. La història de l'onze de setembre ha estat darrerament estudiada per Pere Anguera i la commemoració per Albert Balcells en dos sòlids i esplèndids treballs. Vegem la primera commemoració.

El 1886 es preparà una commemoració i s'anuncià una missa que pogué celebrar-se a Santa Maria del Mar. El bisbe de Barcelona prohibeix, però, que el canonge Jaume Collell, vingut expressament de Vic, pronunciï el sermó que havia estat anunciat. Catòlics i no catòlics critiquen la prohibició. Una de les més dures és la d'El Diluvio que protesta, a l'edició de tarda, que un bisbe nascut a Arenys de Mar actuï sense tenir present «l'heroisme dels barcelonins del 1714 [que] és una de les pàgines més brillants de la història de Catalunya». Roca i Ferreres el mateix dia publicava, al matí, un llarg article on recordava la caiguda de Barcelona i les seves conseqüències. A Vic, a la revista La Veu del Montserrat, Collell també ho recorda en un article abrandat, el titula «Aniversari». A periòdics, doncs, de tendències oposades tant religiosament com políticament, els uneix un sentit profund de catalanitat. Haurà començat un procés de recuperació de la memòria i de record patriòtic amb un sentit de projecció que convertí la data en signe de lluita atès l'entorn polític espanyol hostil a les commemoracions de l'11 de setembre. Esmentem, també, el 1976, que no es pogué celebrar la diada a Barcelona i fou a Sant Boi amb cent mil persones. L'any següent amb una participació més esclatant, prèambul de l'autonomia actual, altres foren estímul en la lluita contra el franquisme com el 1964 amb una concentració a l'estàtua de Casanovas. Finalment al llarg del XX des del 1901 i el 1923 el record ha anat lligat a episodis ben significatius en el que representen els avatars en la història d'una nació fins arribar a la present que és alhora festa i commemoració amb també toc de reivindicació tal recorda la senyera exposada públicament.

Per a saber-ne més: Fèlix Cucurull: «La primera commemoració de l'Onze de Setembre», Avui, (2-IX-1976) Rep. a Catalunya, nació sotmesa (Barcelona, Nova Terra,1981).

 
 

Comentaris