Hem viscut una setmana de veritable tsunami democràtic, gràcies a decisions judicials que ens arriben de nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. El reconeixement de la plenitud de drets com a europarlamentari a Oriol Junqueras, que, inexplicablement, encara no ha estat posat en llibertat, ha tingut conseqüències directes sobre els altres dos catalans escollits també a les darreres eleccions europees, C.Puigdemont i A.Comín, als quals el Parlament Europeu (PE) ha reconegut, finalment, la mateixa condició de diputats a la cambra europea.
El canvi d’actitud de la presidència del PE ha estat claríssim i definitiu. No sé si, a partir d’aquesta realitat, podem dir que encara hi ha diferències entre la dreta i l’esquerra europea, però el cert és que David Sassoli, del Partito Democratico, primera força de l’esquerra italiana, no és el mateix que Antonio Tajani, fundador del partit de Berlusconi i portaveu del seu govern, guardonat per Espanya amb el premi Princesa d’Astúries, pel seu obstruccionisme parlamentari anticatalà. Sassoli, per cert, pertany al grup parlamentari europeu de l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates, on, per cert, hi ha també el PSOE i a qui la sentència no deu haver fet gaire gràcia.
Però tampoc no és el mateix la Unió Europea política, la dels estats, que la Unió Europea judicial, la dels jutges i tribunals de la institució. La distància entre una UE i l’altra és quasi tan gran com l’existent entre la justícia espanyola i l’europea. I no em refereixo només a la discreció total i al silenci hermètic que, fins a quarts de deu del matí de dimecres, van envoltar el contingut de la sentència europea, sinó, també i sobretot, a la independència del poder judicial respecte del poder polític europeu.
Mentre, aquí, la doble notícia (Junqueras+Puigdemont i Comín) ha estat rebuda com el que és, una victòria, a Espanya s’ha transformat en gerro d’aigua gelada abocada directament damunt del cap i, si se’m permet l’expressió, les parts nobles, és a dir, derrota total i absoluta. Si, per a molts catalans, amb la sentència es redueix un xic l’escepticisme davant les possibilitats d’una veritable UE, referent de democràcia, benestar i modernitat, per a molts espanyols, en canvi, ha activat una eurofòbia xenòfoba, sempre latent i, per tant, existent. Que arribin a considerar el Tribunal de Justícia de la UE com un tribunal estranger expressa molt bé la sinceritat de la seva vocació, consciència i voluntat europeista. I també del fet que no s’hagin adonat de què hi diu al seu passaport, a les seves matrícules de cotxe i al paper moneda que fan servir cada dia.
El nacionalisme espanyol s’ha activat al màxim per la via de l’insult, el menyspreu i l’exacerbació de “los valores patrios” trepitjats per estrangers. Un dels més matiners i més concisos en la intensitat ideològica del seu missatge a twitter, exponent del seu nivell intel·lectual (“Puta Europa”!) ha estat Ildefonso María Ciriaco Cuadrato Ussía Muñoz-Seca, més conegut com a Alfonso Ussía, nebot del militar colpista Jaime Milans del Bosch. Aquest crac de la capacitat de síntesi, col·laborador de La Razón i de l’emissora de la conferència episcopal espanyola, COPE, el 2016 ja va haver d’indemnitzar Leo Messi amb 64 mil euros, per insults i ofenses, xifra que el davanter del Barça donà íntegrament a Metges sense Fronteres.
No ha estat l’únic. El secretari general del PP i diputat per Múrcia, Teodoro García Egea, ha excel·lit també en indigència intel·lectual i ignorància còsmica quan, tot rebutjant la sentència, s’ha referit en tot moment al TJUE com a tribunal belga, fent ostentació pública de la seva incultura geogràfica i política que el porta a reconèixer que no sap que Luxemburg no forma part de Bèlgica, que és un altre estat, diferent, independent i, sobretot, que el TJUE no és un tribunal de cap estat, sinó europeu i, en conseqüència, que la seva autoritat està per sobre de qualsevol tribunal espanyol, mal que li pesi, perquè, entrant a la UE, Espanya hi cedí part de la seva sobirania en determinats àmbits. Que tingui la seu a Luxemburg, doncs, territori de la UE, no vol dir, en absolut, que sigui un tribunal luxemburguès…
Esteban González Pons pertany al mateix grup organitzat que l’anterior, amb més de 800 empresonats i investigats per la justícia espanyola per presumpta corrupció. Tot i això, no es pot descartar que tingui uns coneixements superiors de geografia, atesa la seva condició d’eurodiputat que l’obliga a viatjar regularment a Brussel·les i Estrasburg. Doncs bé, el tal González ha demanat formalment al president espanyol, encara en funcions, que Espanya suspengui immediatament l’aplicació del Tractat de Schengen i que Europa torni a les velles fronteres.
És curiós que aquells que desqualifiquen els independentistes amb l’acusació que no és hora de bastir noves fronteres, ara siguin els primers a reclamar-les. Aquest rebrot eurofòbic i espanyolista sembla ignorar que el Regne d’Espanya és membre de la UE de 1985 ençà, la qual cosa no fa més que deixar al descobert l’ànima profundament franquista d’una part significativa de la societat espanyola. És aquell diguem-ne “pensament”, amb perdó, que el gran Toni Mollà definiria com a ancorat en l’antiintel·lectualisme, el conservadorisme social, el tradicionalisme acrític i la xenofòbia. Ufffff, quin panorama…
Aquesta reacció, tan espanyola i tan poc europea, m’ha fet pensar en una altra, tot un clàssic de l’espanyolisme, com la que es va produir per aquestes dates prenadalenques del 1946. Fou llavors que l’Assemblea General de l’ONU definí el règim de Franco com a “feixista” i en recomanà l’exclusió dels organismes internacionals existents. Doncs bé, molts espanyols sortiren al carrer a manifestar-se contra la ingerència “estrangera” i, a les ordres del seu Caudillo, exclamaren amb la virilitat que reclamava el règim que “si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos”, en una magnífica expressió de testosterona antidemocràtica.
Conscient de tot plegat, un cop Junqueras surti de la presó per a fer d’eurodiputat i Puigdemont i Comín puguin ocupar, legítimament com els correspon, el seu escó al PE, penso proposar als membres de l’ACA (Agència Catalana de l’Arengada) que, en el proper esmorzar d’arengada previst per a mitjan gener, en comptes d’una ampolla de cava per a cinc, com fins ara, ens en fotem dues. Coneixent de quin peu calcen els altres integrants de l’Agència, crec que la proposta sortirà aprovada, per unanimitat i amb entusiasme. Per nosaltres, doncs, no quedarà…
