On tornar

"No para mai, associacions amunt i avall. Em parla del meu avi, de la sort que va tenir de tenir-lo per marit, de la sort que té de creure, de tenir fe, i de com lamenta no haver sabut encomanar la fe als seus fills"

L'acompanyo un tros Rambles amunt. Havia pensat de regalar-li una rosa però al final sempre tinc la sensació que li fa nosa, i és important no molestar la gent gran. El temps que fa, els dies que vindran, com els fills l'han tornat baldufa i anirà de casa en casa durant les setmanes d'estiu. M'ho explica tot des de la recança, des del gust agredolç dels anys que sovint han passat massa de pressa i els dies de glòria que han donat pas a aquesta solitud estranya. Fa aquest posat també estrany -suposo que per no prendre més mal del que ja ha pres-, d'agafar massa distància amb tot o d'agafar-ne massa poca, segons convingui. Deu ser la intel•ligència que donen els anys. Poc a poc la conversa declina i parlem de nosaltres com si parléssim d'algú altre, però totes dues sabem quines són les ferides i quina fondària tenen. De tant en tant m'explica les històries de la guerra que ja he sentit tantes vegades, i com s'havia fet gran quan va tornar a Barcelona, i els seus ulls tan blaus, tan de cel, de tant en tant sembla que revifen i es treuen uns quants anys de sobre. Parlem de mi, d'ella, d'aquesta família nostra que un dia vam conèixer com una de sola, i malgrat que són molts els secrets que em guardo, i malgrat que són molts els secrets que jo sé que ella no em revela o que directament ha esborrat per no fer-me mal, hi ha de fons una confiança, una complicitat que mai no ha estat dita ni explicada ni buscada. Si li dic que vull convidar-la a picar alguna cosa per sopar fa veure que no m'escolta o em diu que porta molts dies sense dinar ni sopar a casa i que necessita descansar. També amb ella pas a pas ha anat naixent l'equilibri i sóc el seu coixí quan fa voltes i més voltes a allò que m'explica i espera que l'entengui, sense dir-m'ho, i que entengui també que tampoc sempre es pot parlar clar. A vegades acluca els ulls i alça al cap, com demanant que Déu perdoni els seus pecats i els dels qui ella s'estima. Va camí dels 84 i va fent com tots els que hi van, però darrere la seva mirada hi ha un conte sovint una mica pervers, una percepció feta a mida, un gran núvol de nostàlgia. No para mai, associacions amunt i avall. Em parla del meu avi, de la sort que va tenir de tenir-lo per marit, de la sort que té de creure, de tenir fe, i de com lamenta no haver sabut encomanar la fe als seus fills. I som nosaltres anant a missa, i anant a votar, i és ella explicant-me el país helvètic que també és meu però que no he viscut. La recança, el perdó, l'oblit d'allò que ha convingut, a l'altra banda del telèfon jo per escoltar-te. Les àvies són sempre el bressol de fons.

 
 

Comentaris