¿On són els futbolistes?

"¿A l'estiu aniran amb la selecció espanyola mentre el seu President és a la presó? Potser s'ho hauríen de pensar. Són, segurament, els únics amb poder"

No fa ni quatre dies l'independentisme tornava a estar tocat i enfonsat (un cop més). Els partits del Parlament ja no feien pinya, la CUP havia desistit de lluitar per la república amb els seus aliats, Convergència col·locava un home de partit al capdavant i Esquerra navegava en aquelles aigües tèrboles i misterioses que fan que mai sàpigues si un vaixell va cap al nord, cap al sud o simplement sura a la deriva. Amb el President a l'exil·li fent xerrades i conferències, el país començava a dubtar si tot allò de la república tenia algun sentit. Patíem la sensació (familiar, de ben segur) de no saber del cert si la cosa no acabaria fonent-se com la neu a la primavera. Com si, arribat l'estiu, miréssim enrere  pensant "què collons va ser tot allò que vam fer a la tardor?". Tot semblava molt a punt d'acabar-se. La república, la lluita i el procés. Afortunadament, l'Estat espanyol no falla i han tornat a colpejar per recordar-nos que tenim molta feina a fer. Que tenim un enemic temible.

 

Nelson Mandela no es va convertir en un símbol per anar a inaugurar festivals de cinema. Va servir els seus ideals a la presó. Òbviament, a nivell humà, és terrible i horrorós anar a parar a la garjola. No puc ni imaginar-me la situació personal que viu tota aquesta gent tancada. La pena i la tristesa seva i la dels seus familiars. Ara bé, com a país no té cap sentit plorar aquestes condemnes sinó integrar-les a la lluita. Metabolitzar-les i transformar-les en una raó més per protestar i demanar que se'ns escolti. Al final, el que ha fet aquesta gent (els líders catalans) ha estat jugar-se la pell per escoltar-nos. I si pensem que el nostre enemic és Espanya, l'Estat i els seus tentacles, ens equivoquem. Aquesta lluita (la nostra) ha de fracassar perquè el sistema social i econòmic en el que vivim es fonamenta en l'assumpció que el poble calla, treballa i consumeix. Si un país com Catalunya decideix, de cop i volta, escollir quina societat vol a través de la democràcia directa posa en qüestió absoluta tota la piràmide financera que sustenta aquest sistema podrit. No ens vol callar només l'Estat. Ens vol callar el poder en el seu sentit més tètric i massiu.

 

 

Les meves dues àvies (asturianes, totes dues) van tenir una influència enorme en mi. I elles, per una qüestió cultural, no entenien la vida sense la valentia i la lluita ferotge. Cada cosa la van aconseguir deixant-s'hi la pell. Elles i els seus familiars a Astúries. I aquest és el panorama que se'ns presenta davant dels nassos. La lluita i la resistència. ¿Us imagineu què passaria a Rússia, Alemanya o França si el seu president fos empresonat en un altre país? ¿Nosaltres tenim menys dignitat que ells?

 

Per cert, parlant de dignitat. ¿On són els futbolistes catalans? ¿A l'estiu aniran amb la selecció espanyola mentre el seu President és a la presó? Potser s'ho hauríen de pensar. Són, segurament, els únics amb poder.

 

Comentaris