On paren els patricis...?

"El revestiment ideològic que justifica aquesta voluntat dels poderosos de no participar en la governació mixta institucions-poble és pobre i és fal·laç"

Si alguna cosa caracteritza el moment polític del Principat és l'aliança tàctica entre institucions i poble. Una aliança ben específica, feta de tal manera que impedeix a cada part actuar sense tenir present el criteri de l'altra. El govern no pot fer un pas enrere respecte als compromisos adquirits sense perdre la confiança del seu poble; al seu torn, aquest no pot caure en escaramusses de carrer sense perdre la unitat i l'autoorganització aconseguides els últims anys, fet que deixaria el govern de la Generalitat desemparat a l'interior i a l'exterior. En un estat independent, aquest consens es traduiria en una mena de governació mixta, un equilibri de poders entre els representants i els representats que impediria, als primers, continuar funcionant com una "classe política" autosuficient, mentre que preservaria el poble de demagogs i aventurers de la política. Com és lògic, la situació obligaria a crear formes de representació popular més riques i complexes que les establertes dins els marc encotillat dels temps regits per l'autonomia espanyola. Amb aquesta unitat estratègica, el Principat independent es garantiria una estabilitat republicana bàsica per poder defensar-se dels intents desestabilitzadors interns i externs. Tenim, doncs, institucions i poble (o, en termes antics, cònsols i plebs) que van al mateix pas. Però on són els patricis? Ubi sunt les velles "classes altes"?

El cert és que, en aquest procés de conjunció institucional i popular, els patricis no hi són ni hi volen ser. Però se'ls espera (bé: no tothom i no amb la mateixa ànsia). No és que no es moguin. Ben al contrari, a les distintes entitats del patriciat se les veu molt actives: lobbies mediàtics, patronals, institucions civils... Qui més qui menys hi diu la seva sense aturador, i amb un ritme sostingut, que fa pensar en una estratègia calculada: mantenir-se verges respecte al procés polític, crear un espai propi virtual, introduir la desconfiança entre el poble i les institucions. Alguns en diuen "tercera via", i utilitzen per obrir-li pas sapadors polítics, prou mercenaris com per apuntar-se a totes les guerres, i partits d'estricta obediència espanyola.

El revestiment ideològic que justifica aquesta voluntat dels poderosos de no participar en la governació mixta institucions-poble és pobre i és fal·laç. En essència, consisteix a fer-nos creure que ells no fan acords polítics (Joan Rosell dixit), sinó que només es dediquen a fer funcionar l'aparell productiu, a "crear riquesa".

Paradoxalment, la pobresa de l'argument és que ningú pot separar avui dia política i economia sense fer el ridícul o passar per cínic. (Només cal seguir els funambulismes del govern central amb la qüestió del preu de l'energia i comprovar com les seves polítiques recauen sobre els empresaris mitjans i petits i la pobresa energètica que imposen a les classes populars.) La fal·làcia de l'argument és que les institucions i el poble –i, més en concret, el poble treballador—, encarregats de tirar del carro de la política, estan tan imbricats en el funcionament de l'economia que, per separar l'una de l'altra, caldria alguna cosa més que la filosofia neoliberal que destil·len els missatges demagògics dels pretesos "capitans d'indústria" que no volen ser "almiralls dels almogàvers", segons la blana i suïcida dicotomia establerta pel director del diari més "transgressor" del patriciat barceloní.

En termes polítics, la posició absentista del patriciat implica una presa de partit que, sota l'apel·lació al "diàleg", n'amaga el suport als poders legals, cosa que significa preferir l'"ordeno i mando" de la constitució espanyola al consens democràtic institucional i popular del Principat. Si el patriciat tingués persones intel·ligents al seu servei, se n'adonaria que li convé d'estar dins una governació mixta de tres potes (institucions, patriciat, poble), justament, perquè, en termes estratègics, seria el millor dic de contenció de què disposarien les classes dominants per evitar que, un cop desfeta la cotilla espanyola, el poble no exigís alguna cosa més que simples reformes formals a l'Estat independent del Principat. Mais où sont les neiges d'antan?

 
 

Comentaris