On és el catalanisme polític?

"A qui li amarga la possibilitat de governar ni que sigui amb un tripartit d'esquerres que com a mínim complagui una de les seves ànimes?"

Avui s'han sabut dues opcions més d'entre les que concorreran a les eleccions del 21D. El sobtant pragmatisme cupaire ha estat aclaparador entre els 1.200 (sí, sols 1.200) militants que han participat a la seva Assemblea: s'hi presentaran malgrat considerar-les il·legítimes, un adjectiu aquest que ja hem dit que és molt útil per desqualificar qualsevol resultat que no sigui favorable a qui en fa ús. No sé què opinaran de tot plegat als seus votants, i quina contaminació hagi pogut produir en aquestes decisions l'estada en els escons del Parlament, però potser també entre ells acabi passant el fenomen més temut: que un representant parlamentari de qualsevol partit s'assembla més a qualsevol altre que a la gent que els vota. Veurem.

 

En canvi, la decisió del President Puigdemont sembla tot menys pragmàtica: què és Junts per Catalunya per a l'elector mig i com podrà identificar-la en el conjunt de les paperetes excepte si els mitjans de comunicació, vorejant  la legalitat, s'aboquen a fer-li la campanya? Quin paper juga el PdeCAT en relació a aquesta candidatura? Mas, Pascal i Bonvehí es dedicaran al partit, però quina relació tindrà  la formació amb la llista que Puigdemont pugui fer entrar en el Parlament?

 

ERC ha decidit, com la CUP, però amb més cinisme, que la llista de país per a la independència no els convé: en primer lloc perquè si guanyés per amples majories, haurien de tornar a la casella de sortida i parlar de DUI i d'estructures d'Estat; com ja han demostrat fins a quin punt "no estava res preparat" i com ara, en un mes i mig no dona temps per completar-hi res, no cal tornar a provar d'enganyar a la gent que ja està prou cansada de posar la fe per davant dels fets. Per jugar amb ells ja hi haurà temps quan s'hagin oblidat de tot plegat (que la memòria és fràgil) deuen pensar, i mentre tant, a qui li amarga la possibilitat de governar ni que sigui amb un tripartit d'esquerres que com a mínim complagui una de les seves ànimes?

 

Cadascú d'aquests partits (l'eix independentista) té un alter ego, en sentit estricte o així percebut per la gent. Ciutadans, percebut a la dreta del PP, competeix amb la CUP en veure qui la diu més grossa, qui aconsegueix aferrissar la seva gent amb més contundència. Ni un ni altre contribueixen per res a recuperar la pau social; que em perdonin però cada cop que parlen m'inquieten. Si deixem a banda les incendiàries declaracions d'un Puigdemont fora d'Espanya i del mínim seny per demanar un "referèndum acordat" a aquell Estat al que dia sí i dia també li està dient "franquista" (fent amics!), l'independentisme ha d'escollir entre els poc socialdemòcrates (PdCat) i els que diuen que ho són més (ERC) i els no independentistes entre els que diuen que són liberals (?) del PP o els socialdemòcrates del PSC. La democràcia cristiana, en tant que preocupada per la justícia social que ha estat el segell de la doctrina social de l'església, ha acabat barallada, trencada i reconduïda a ERC (la independentista) i al PSC (la no independentista).

 

 

Podemos no té alternativa de dretes, potser perquè la seva vocació de destrucció del sistema, ni que sigui teòrica, no té contraposició entre la gent "d'ordre". Però amb aquest panorama on queda el catalanisme polític que pretengui mantenir, millorar, reposicionar la relació de Catalunya  amb el conjunt d'Espanya? Repartit entre diverses formacions? Orfe a casa seva? Desaparegut en combat? No ho sé, però a meu parer la transcendental discussió a Catalunya hauria de ser el seu paper en el segle XXI.

 

Comentaris