Omplir les presons o buidar-les?

"A l'independentisme li toca començar a plantejar-se les coses com ho fan els adults"

Superada l'edat de la innocència a base de cops de porra, presó i exili, a l'independentisme li toca començar a plantejar-se les coses com ho fan els adults, perquè ara ja disposa de tota la informació sobre l'adversari i sobre ell mateix. Sobre l'adversari: no té escrúpols, posa la unitat d'Espanya per damunt de qualsevol altra consideració democràtica, si ha d'utilitzar la violència ho fa, té el suport dels membres dels clubs dels quals forma part (UE, OTAN, etc), compta amb un aparell mediàtic formidable que no té cap problema a tergiversar la realitat social per enverinar la convivència, i té una base electoral molt potent a Catalunya (43,4%), més activada i vigilant que mai. Sobre ell mateix: té una resiliència que trenca totes les previsions, és aclaparadorament hegemònic en els sectors més dinàmics i organitzats de la societat, té un discurs democràtic (la urna com a símbol) clarament guanyador en el terreny de la confrontació d'idees, s'imposa a les urnes fis i tot en les condicions més extremes (ja són dues majories absolutes consecutives), tot i que no ha aconseguit encara traspassar la barrera del 50% dels vots, i té una cultura política més preparada per a escenaris democràtics com els escocesos o quebequesos que no per assumir amb totes les conseqüències tots els riscos del xoc amb un estat autoritari (nota al marge: no com l'antifranquisme, el català i l'espanyol, que tenia interioritzat que el preu de la seva lluita incloïa presó, tortures, i matances com les del carrer Atocha o de Vitòria: no consta en cap document de l'època que aquests episodis fessin dubtar els dirigents de l'oposició democràtica sobre la necessitat de continuar "provocant" el règim).

 

Amb tots els matisos que es vulguin, a dia d'avui aquesta és la fotografia dels contendents. Una fotografia que de moment presenta un empat: l'independentisme no ha aconseguit la independència, i l'estat no ha aconseguit minoritzar l'independentisme ni desplaçar-lo de les institucions com pretenia amb l'onada repressiva. Un empat, alerta, que l'estat pot allargar indefinidament per mol molest que li resulti: el seu objectiu és mantenir la unitat d'Espanya i l'aportació fiscal i productiva de Catalunya, i això l'empat li ho proporciona.

 

 

Qui està obligat a cercar la manera de desempatar, doncs, és l'independentisme. I és aquesta, la cruïlla estratègica on es troba. La cruïlla no és la investidura, és molt més àmplia i complexa. Dèiem més amunt que toca superar l'edat de la innocència. Si els nostres polítics se surten un mil·límetre del guió autonòmic espanyol, seran detinguts i empresonats. Punt. No hi ha res que impedeixi a l'estat una nova onada repressiva, cap contrapès de cap mena, ni intern ni internacional. Com deia en Toni Soler en un tuit aquesta setmana, cal eliminar els raonaments que comencin per "Espanya no es pot permetre que..." o "Europa no pot permetre que...". Per tant, el dilema a curt termini (aquesta legislatura) és així de cru: una estratègia per omplir les presons o una estratègia per buidar-les. En el primer cas, insubmissió institucional permanent amb l'objectiu d'aguditzar les contradiccions de l'adversari i l'esperança de generar-li una situació insostenible amb centenars de càrrecs electes presos. Jugar-s'ho tot a una dinàmica clàssica d'acció-reacció que potser (només potser) fa saltar pels aires l'statu quo. En el segon cas, una legislatura autonòmica des del punt de vista institucional (governació tranquil·la en clau autonòmica), i republicana des del punt de vista social: megaprocés constituent als pobles, barris i ciutats, amb la participació de centenars de milers de persones, estenent la idea republicana, construint una nova cultura política de ruptura, dibuixant seriosament el nou país i situant l'horitzó en una majoria electoral incontestable en el pròxim cicle electoral: municipals 2019, estatals 2020, i sobretot, eleccions al Parlament de finals de 2021. Són dues estratègies que no són compatibles entre elles, perquè si hi ha repressió les dinàmiques polítiques queden absolutament condicionades per la lluita antirrepressiva, i les energies socials se'n van a col·locar llaços grocs i fer manifestacions pels presos, no a debats constituents. És, per tant, un dilema estratègic de debò: omplir les presons o buidar-les.

 

Comentaris