Els americans ja comencen a dir-ho. El cas català no és un afer intern d’Espanya sinó de la Unió Europea. El Singular recollia l’altre dia un article de l’Atlantic Council que ho explicava molt bé. El moviment independentista apel·la als fonaments de la Unió Europea i la pregunta que li fa a Brussel·les no quedarà sense resposta, ni deixarà de tenir conseqüències, per més que les autoritats comunitàries mirin cap a una altra banda.
A diferència del procés escocès, que compta amb la cobertura del govern britànic, el cas català tard o d’hora obligarà Europa a posicionar-se d’una manera o una altra a favor de les tesis de Madrid o Barcelona. Els intents d’estigmatitzar el cas català equiparant-lo amb el populisme de la Lliga Nord no funcionaran perquè no responen a cap realitat. La Lliga Nord no connecta amb els ideals humanistes que alimenten el prestigi de la Unió Europea. Catalunya sí.
El cas català és especial no només per la seva tradició i perquè s’ha forjat de baix a dalt, sinó perquè té davant un adversari que també representa una excepció dins del context comunitari. No sé si algú s’ha parat a pensar que les elits de Madrid constitueixen potser l’únic grup important de dirigents europeus que va acabar el segle XX millor que el va començar. A la llotja del Bernabeu, i en determinats ambients de Barcelona, no hi ha l’experiència d’esfondrada i d’humiliació que ha marcat la cultura política europea dels últims 70 anys.
La guerra civil la van guanyar els que ja manaven i no va generar la purga política, el sentiment de culpa, ni el debat d’idees que la primera i la segona guerra mundial han generat a Europa. A Espanya, la immensa majoria d’intel·lectuals que parlen del nazisme no saben, ni per herència familiar, ni per experiència personal, que és tenir l’Estat en contra. Els més valents s’han oposat, com a molt, a un status quo autonòmic, normalment amb les esquenes ben cobertes. Espanya, a més, no va ser reconstruida ni salvada pels americans, i això també fa que sigui un país peculiar, ancorat en una idea de la democràcia una mica abstracte i primària.
El cas català és important perquè a Espanya s’hi troben, cara a cara, l’Europa decimonònica i nostàlgica, i la possible Europa del futur, que encara no sabem del tot com es concretarà. La negativa d’Obama a criticar l’independentisme a petició de la Moncloa potser té a veure amb tot això. El cas català obligarà Europa a aclarir-se, a eliminar retòriques supèrflues i autoenganys. Catalunya és l’Europa dels ciutadans que es paguen l’idealisme de la seva butxaca mentre que Espanya és l’Europa dels Estats on l’individu paga i calla i de tant en tant crema contenidors. És normal que els americans segueixin amb atenció el procés català, deuen tenir ganes de saber amb qui tracten quan parlen amb el continent.
