Oh! Europa

"Amb el debat dels cinc principals candidats a presidir la Comissió Europea, milions de persones van saber que alguna cosa passa a Catalunya. Casualitats. Va coincidir pràcticament amb l'inici del rodatge de la setena pel·lícula de la saga Star Wars. Torna la lluita entre les forces"

Fa unes setmanes el meu gat es va emperifollar com un artista de cine. Clenxa llepada. Quatre gotes de varon dandy. I xau-xau mentre tancava la porta amb clau. 17 dies sense saber res d'ell. Ara ha trucat. A pagar jo, clar. Que està a Bèlgica. Mira: "vaig saltar a la teulada, d'aquesta a l'altra, a la de més enllà... i vaig petar a Brussel·les". Diu que s'ha enamorat. D'una gata flamenca. Ja me la conec aquesta cançoneta. El meu gat ha tingut nòvies franceses, britàniques, alemanyes... ah sí, també hi va haver aquella senegalesa, la birmana, la iraquiana,... S'ha rostat mig món. Saltant teulades. A lo Mary Poppins. Amb la cua de paraigües. Clar, li faltava Bèlgica. I se'ns ha encantat. Com sempre. Que n'és de ruc: després sempre torna amb la cua entre cames. Però ara diu que va de debò. Que la flamenca és molt flamenca. És psicòloga la noia. Especialitzada en trastorns de cues, bigotis i orelles voladores de gats. Es veu que s'ha encaterinat pel meu gat: perquè vola amb una sincronia cua-bigoti-orelles que li recorda l'Apollo 11. I perquè és català. Tot està relacionat. Piquem a la closca.

Com tota gata psicòloga flamenca, la xurri del meu gat, admira el psicòleg flamenc Georges Dwelshauevers. Home que endreça la psicologia i la filosofia belga a principis de segle XX. Amb gran reputació europea. I si la gata s'ha beneficiat el meu gat objecte és perquè Dwelshauevers escriu el 1926 un llibre misteriós, enigmàtic, com un crani magnètic.... La Catalogne et le problème catalan. Per tant la gata ha degut dir: anem a veure si resolem el meló amb potes que fa mèu, mèu.

Com que som una colla de ximplets provincians vam anar a buscar Dwelshauevers a Bèlgica. Volíem el millor. I el 1918 la Mancomunitat de Catalunya va posar a les seves mans el Laboratori de Psicologia. Jo no sé fer la o amb un canut ni sé dir turururut, per tant psicologia, la de al pa, pa i al vi, vi. Però el Laboratori forma part de l'engranatge brutal de renovació cultural i pedagògica dels súper homes de la Mancomunitat. El flamenc sacseja el terrat: practica els nous mètodes de la psicologia experimental, ensenya, prepara alumnes, experimenta i proporciona valuoses dades psicològiques als mestres que ensenyen a les escoles de la Mancomunitat. La pedra de la psicopedagogia a casa nostra. Ja saben, coses com: investigar el vocabulari català dels nens de diferents edats; la percepció dels objectes; la memòria; les emocions; la construcció de les narracions... La cosa anava molt bé. Cada cop teníem menys tarats al país, sabíem distingir un hexàgon d'un octaedre, els nens ja no es feien pipi al llit, a Europa veien que els catalans això de la psicologia ho dominaven... vaja, tot oli en un llum. Fins que, mira, allò que diuen n'hi ha més a fora que a dins. I se'ns va colar. El capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, munta un cop d'estat el 13 de setembre de 1923.

Quatre mesos després un reial decret autoritzava als Governadors Civils a substituir als diputats provincials per persones nomenades directament. Alfons Sala, industrial tèxtil i un dels fundadors de la Unión Monárquica Nacional va assumir la presidència de la Mancomunitat. Al prendre possessió Sala reuneix als representants de les diferents escoles i institucions culturals i els hi explica un acudit. Els va dir que continuaria amb l'obra de la Mancomunitat "en todo aquello que no atentase la unidad de la patria". Tothom va riure. Sobretot quan va ser nomenat conseller de cultura de la Mancomunitat Darío Rumeu, Baró de Viver, i va començar a tancar institucions. Guaita, guita el que donaria per una psicoanàlisi de carquinyoli: una de les primeres coses que fa és anar al Laboratori de Psicologia. Surt amb l'orinal al cap. Emet una nota pública i acusa Dwelshauevers de treballar per a l'estranger (per a la Sorbona) aprofitant-se del Laboratori. De no saber ni català, ni castellà. D'estar contractat a dit. I, vaja, que el que estudia el Laboratori és poc menys que bruixeria.

Dwelshauvers va contestar amb una carta als diaris. Tot són injúries i atemptats contra el seu prestigi científic. Li semblava impossible que una alta personalitat fos responsable d'aquelles paraules i que s'havien d'atribuir "a la malevolència d'algun funcionari subaltern". Diu que ell només respon a "l'honorable Institut d'Estudis Catalans". Que ha publicat a revistes estrangeres amb el nom del Laboratori i en benefici de la ciència catalana. Que usa el català i el castellà. I que a Europa és normal fitxar professors prestigiosos. No està sol. Tota la comunitat científica i intel·lectual catalana el recolza amb una carta d'adhesió pública. La signen 140 professors d'institucions de la Mancomunitat. La llista és impressionant: Ferran Valls Taverner, Carles Cardó, Pau Vila, Feliu Elies, Carles Riba, Pompeu Fabra, Alexandre Galí, Raimon Duran Reynals, Rafel Campalans, Carles Pi Sunyer, Alfons Maseras, Manuel Carrasco i Formiguera, Manuel Raventós, Joaquim Xirau, Jaume Serra Hunter... Paga la pena llegir la carta.

"Honorable senyor: Moguts pel sentiments de solidaritat intel·lectual, d'afecte a un noble company i d'amor a l'obra integral de la cultura catalana, avui davant l'atac incompetent i desconsiderat del que heu estat objecte venim a testimoniar-vos la nostra simpatia i el reconeixement de la importància de la vostra tasca docent i de la vostra labor de investigació científica. Considerem almenys inadequat que un dictamen administratiu es faci servir de bandera de combat polític desconeixent el valor científic d'un treball que ens ha reportat l'honor de col·laborar amb la Sorbona i que ha contribuït a relacionar la nostra cultura amb els grans centres d'activitat intel·lectual d'Europa. Volem amb aquest acte afirmatiu d'estret companyerisme presentar-vos el nostre homenatge perquè, gelosos de l'honor del nostre poble, desitgem contrarestar amb respecte i cordialitat la vulgar descortesia i la insinuació malèvola i aprofitem a la vegada aquesta circumstància per a fer una ratificació constant del nostre esperit, proclamant, per damunt d'obstacles episòdics i de dificultats molestes però estèrils, la nostra intransigent en l'ideal de la civilització catalana".

Els homes de la Dictadura es van emocionar amb aquelles paraules. Els 140 signants van rebre una carta felicitant-los pel text: "si no rectifica retirando la firma del mismo y haciendo pública la rectificación dentro del plazo del quinto día, por medio de los periódicos que han publicado el párrafo de referencia, se le entenderá ipso facto, destituido". Així va ser. La pràctica totalitat van mantenir la seva signatura i van sortir volant cap a casa.

El conegut com "affaire Dwelshauvers" va ser l'inici del desmantellament de l'obra cultural de la Mancomunitat. Es va convertir en un símbol. La Dictadura no entenia, ni volia, que la ciència catalana estigués connectada a Europa. I, és clar, què hi havien de fer científics europeus a Espanya que no és Europa. Pura lògica morcillera: Ciencia? Catalana? Europa? Maraña i caña!

Avui encara n'hi ha que s'estranyen que al debat de les eleccions europees els líders espanyols no diguin ni mu de Catalunya. En canvi, al debat dels líders europeus el tema ha sortit i tothom ha dit la seva. I, a banda de les opinions, tothom s'ha expressat amb un sagrat respecte. A Espanya lo mínim és insultar-te a tu, a ta mare, a l'esperit sant, i a totes les rajoles del passadís. Vet aquí el tema: A Europa ens sentim com a casa. És casa. Espanya és un frenopàtic que ni passant per un Laboratori Psicològic amb mil i un tubs d'assaig plens d'anís faríem saltar una neurona. S'ha de patir un diagnòstic d'embut crònic perquè ens vulguin donar lliçons d'europeisme. Au, la pastilla i a fer tururut.

Quan va tornar a Brussel·les Dwelshauvers va escriure La Catalogne et le problème catalan. El llibre (s'hauria de recuperar) volia donar a conèixer la situació de Catalunya: la seva història, la cultura, els problemes polítics, la seva surrealista expulsió com a científic.... Era un moment en que Catalunya tenia repercussió internacional: per la dictadura, pels fets de Prats de Molló amb Francesc Macià... Hi ha molt divan al llibre. Però hi ha una reflexió interessant. El psicòleg flamenc diu que el problema entre Madrid i Barcelona, entre Castella i Catalunya seguirà indefinidament perquè en aquest conflicte actua "una força irracional, d'origen obscur, vis quaedam diabolicam (com una força diabòlica) que treballa per mantenir els frecs recíprocs". Crec que té raó.

El debat amb els cinc principals candidats a presidir la Comissió Europea el van retransmetre en horari de màxima audiència quaranta televisions europees. Milions de persones van saber que alguna cosa passa a Catalunya. Casualitats. Va coincidir pràcticament amb l'inici del rodatge de la setena pel·lícula de la saga Star Wars. Torna la lluita entre les forces. El costat fosc, la llum... Tot està envoltat de misteri. Rumors, rumors diuen que es possible que es tituli "Una nova alba". Vitamina pel segle I de la Confusió. No s'estrenarà fins al desembre del 2015.

Sí, això va per llarg. No en tindrem prou amb sortir a les televisions de tot Europa, ni amb manifestacions, ni arrossades, ni gintonicades, perquè la gata flamenca també es cansarà que el meu gat mogui la cua-bigotis-orelles. Necessitarà alguna cosa més que un objecte de interès científic de laboratori. Necessitarem alguna cosa més: com la carta que van signar aquells 140 catalans. Un risc personal. Una lluita del light side versus el dark side. Un combat contra el diabòlic no res. Una aposta a les tenebres per una nova civilització: catalana, europea, mundial, sideral.

 
 

Comentaris