Ocho apellidos árabes

Per fer riure amb Mahoma cal ser valent, per fer riure amb la resta només cal ser hàbil

Ens ha indignat la matança de Charlie Hebdo perquè, com gràficament van recollir els seus companys dibuixants, les armes d'uns són kalashnikov i les dels altres un llapis. Ens terroritza que les idees es combatin amb bales i tal. És el que més fàstic fa. I és que aquests dies, per raons de feina, he hagut de mirar-me del dret i del revés les caricatures de Mahoma. I m'ha passat una cosa que em consta li ha passat a més gent però que aquests dies no s'ha dit molt per aquella cosa que precisament deplorava Charlie Hebdo, el políticament correcte. El que m'ha passat mirant aquestes polèmiques vinyetes és que no m'han fet gràcia. Que s'entengui bé: no m'han fet gràcia però no perquè ho consideri una ofensa; no m'ha fet gràcia perquè no ha despertat en mi cap somriure, el que tècnicament es coneix com ‘no fer gràcia'. I, que quedi clar, tampoc cap ganyota de molèstia. Ni fu ni fa.

És precisament això el que estaria bé reclamar: la llibertat de provocar avorriment. Que per molts anys Charlie Hebdo pugui ser al quiosc i els lectors tinguem la llibertat de comprar-la o no comprar-la. Em cremaré les pestanyes perquè existeixin publicacions que em diverteixin, altres que m'avorreixin i, efectivament, altres que m'ofenguin. Aquesta és la diferència entre ells i nosaltres, on ells són els nazis i nosaltres la immensa resta, els amants de la llibertat, aquells que quan ens sentim ofesos li ho diem a qui ens ofèn per, si s'escau, hi ha una disculpa per tancar el tema. I aquí pau i Al·là glòria. (Per cert, aquesta setmana he trobat a faltar que aquells que acusaven a Mas de nazi per promoure una votació no hagin utilitzat aquest terme, nazis, per definir els terroristes que van massacrar la redacció d'una revista.)

La llibertat d'expressió és aquell bé preuat que també serveix per emmarcar la qualitat democràtica de cada societat. I aquí convé recordar que hi ha graus i que, mal pesi als ben intencionats, no tothom és igual. Ho dic perquè aquesta setmana s'han equiparat totes les religions i els seus extremismes. I és cert, és injust posar tothom al mateix sac. Però aleshores això ha de valdre per tothom, per musulmans pacífics però també per la resta de creences (inclosa la no-creença) que no tenen abanderats violents. Charlie Hebdo (per cert, 60.000 exemplars per una població de 65 milions de persones) s'havia ficat amb el mort i amb el qui el vetlla. Això inclou el Papa de torn, rabins jueus i, parlant de divinitats, una portada dedicada a la mort de Michael Jackson. Se'n veia el seu esquelet i s'hi llegia: "Michael Jackson per fi esdevé blanc". Tampoc em va fer gràcia. Tampoc em va provocar repugnància. Ni fu ni fa. Però ni ultra-catòlics, ni jueus ortodoxos, ni fans indòmits del rei del pop que tenien més motius que jo per sentir-se ofesos van promoure ni executar l'assassinat dels ninotaires. En canvi, tot un estat com l'Iran, sí que va condemnar a mort en vida a Salman Rushdie per haver publicat ‘Els versos satànics'. I encara viu amagat 27 anys i ho estarà tota la vida: una fàtua només la pot revocar qui la va emetre. Com que Jomeini va morir sense fer-ho, la fàtua és eterna.

Exposo tot això per advertir que encara aquesta setmana ens hem trobat veus que justifiquen, argumenten, matisen i contemporitzen els fets de dimecres al centre de París. Acostumen a ser els mateixos que es posen les mans al cap per altres ofenses amb la llibertat d'expressió com a terreny de joc. La tolerància és una potent arma de doble fulla que deformem com un xiclet depenent de si les nostres creences o ideologies són ofeses:

  • No fa pas tant que ningú s'atrevia a fer broma sobre ETA. Uns bascos van haver de ser els primers: els de ‘Vaya semanita' i a la televisió pública d'Euskadi.
  • L'any 2007 la justícia espanyola va segrestar l'edició d'una revista, ‘El Jueves', perquè hi sortia una caricatura de l'aleshores príncep Felip penetrant l'aleshores princesa Letícia.
  • Fa una setmana era notícia que Corea del Nord amenaçava directament amb la guerra si s'estrenava "The Interview", una comèdia (pèssima diuen els que la han vista) sobre la mort del líder nord-coreà.
  • Ahir ens fèiem ressò que l'Audiència Nacional ha imputat l'humorista Facu Díaz perquè considera que ha ofès les víctimes del terrorisme en un vídeo on apareixia encaputxat simulant la dissolució del PP a l'estil ETA alto-el-foc. Apunto que en els 3 minuts i mig que dura el gag les víctimes no surten esmentades ni una sola vegada.
  • I no seriem justos si en aquest bloc no hi poséssim la polèmica que va aixecar Albert Boadella quan va ridiculitzar la Moreneta en un programa de La 2 de Televisió Espanyola l'any 1988.
Amb més o menys gràcia les societats han anat evolucionant i ara les imitacions abans tabús del Papa, del Rei, de Pujol o de la Moreneta no només ja són habituals sinó que les comencem a trobar massa suades. Poden provocar més o menys somriures però aquesta normalització el que si demostra és que l'humor és mèrit més del talent dels guionistes que no pas de la dimensió de la personalitat objecte de la befa. (Per cert, Polònia sí que ha fet conya amb l'Islam).

Els anys, els esquetxos i les vinyetes han anat passant i, per exemple, el nacionalisme basc ha deixat de ser tabú. S'ha estrenat ‘Ocho apellidos vascos' i aquí no ha passat res. Seria possible una pel·lícula que es titulés ‘Ocho apellidos árabes' i on es toquessin tots els tòpics? Es podria projectar una cinta que es fiqués amb la prohibició de menjar porc, les pregàries direcció la Meca i el Ramadà? Dubto que algú tingui valor a rodar-la i menys a estrenar-la. I és en aquest punt on ens hem de preguntar perquè tendim a contestar-nos que no, que no seria possible i més encara –com va passar amb ‘Ocho apellidos vascos' ideada per bascos- que el guió fos escrit per musulmans. Per això deia que, efectivament, no es pot ficar a tothom al mateix sac. Per fer riure amb Mahoma cal ser valent, per fer riure amb la resta només cal ser hàbil. Passar-te amb l'Islam et pot costar la vida, passar-te amb qualsevol altre et costa una querella. I això, a més de fer por, no fa gens de gràcia.

 
 

Comentaris