Heu notat una mirada intensa i violenta al clatell mentre consultàveu el mòbil davant dels vostres fills? Uns ulls penetrants que observen inundats de fàstic perquè estàs més pendent del telèfon que dels teus nens. Indignació real. El més irònic del cas és que, a vegades, puc estar amb els meus fills precisament perquè tinc mòbil. Puc anar-los a recollir a les cinc de la tarda (o a les tres, ara que ve el puto horari intensiu de les escoles) gràcies a que el mòbil em permet enviar algun mail, llegir una correcció d’un guió o rematar un article. El que m’agradaria dir (a tots aquests que ens miren amb el menyspreu reservat als mals pares) és que el mòbil em permet poder seguir els horaris demencials dels nens. No m’allunya d’ells, m’hi acosta. Em permet viure intensament aquesta obsessió pels nens. Contribuir a l’atenció extrema, aclaparadora, constant i malaltissa cap als nens. Una mena de drama post-modern que no tenien els nostres pares. Ells, sense mòbil, arribaven a casa a les nou de la nit i, com a molt, tenien temps de veure com ens rentàvem les dents.
Potser teniu raó i els nens reben poca atenció per part nostra. Potser és cert que som uns pares absents i egoistes més interessats en les maquinetes que en jugar plàcidament amb els nens que hem portat al món. No costaria res apagar els mòbils quan som a casa amb els nens. Pensem-hi. I si ho provem? I si, quan entrem a casa, posem el mòbil en silenci i el fotem en un calaix? I si, per assegurar que la nostra atenció serà absoluta, apaguem internet, el WIFI, el router i el telèfon fix? Potser no és mala idea i els nens ho agraeixen perquè, com és evident, el que necessiten els nens avui en dia és més atenció. No en tenen prou. Necessiten que els fem més cas, que juguem més amb ells, que els atabalem proposant-los jocs a la mínima que s’avorreixen, que els atipem d’idees, històries i joguines, que els regalem més ninots i cotxes i puzles de 500 peces perquè això els farà més intel·ligents. Els nens d’ara necessiten fer més coses perquè es desenvolupin correctament en tots els àmbits de la vida. Han de fer violí, cant coral, futbol, waterpolo, esquí i tot ben avaluat. Constantment avaluat. Volem que les mestres ens diguin cada dues setmanes què fan, què han aprés i si fan servir els coberts apropiadament. Volem un grup de Whatsapp de pares per estar ben a sobre dels nens. No deixar-los ni una escletxa de llibertat, atabalar-los ben bé i, si no parlen a casa, molestar els altres pares perquè ens diguin què saben dels nostres fills.
Jo, fins i tot, crec que podem cremar la tele per poder atendre efectivament els nostres fills. Cremem el sofà, també, perquè a vegades m’hi assec a llegir en comptes d’estar al terra, de genolls, jugant a LEGO amb els nens. Ara que hi penso, cremem també els llibres perquè són els grans culpables que no fem prou cas als nens. Cremem-los tots menys els llibres, evidentment, que ens diuen que som mals pares. Aquests sí que ens fan falta. I tot això ens porta a una última pregunta. Què cony fas llegint aquesta tonteria en comptes d’estar mirant com el teu fill fa caca, o pipi o es llença per sobre el puré?
