Alguna cosa es deu està fent bé des del sobiranisme popular i institucional si els simples gestos de simulacre d’independència posen en alerta permanent l’Estat. En les últimes setmanes hem vist com el govern espanyol s’ha querellat contra el president català i dues conselleres per una consulta simbòlica, la justícia és a punt d’expulsar un jutge per una constitució fictícia i la fiscalia ha obert una investigació per uns euros sense valor.
Des de la conyeta i el menysteniment unionista s’acusa l’independentisme de viure a Matrix, és a dir, una realitat virtual inventada on els separatistes es masturben pensant en l’arcàdia feliç. Com si els prop de dos milions i mig de persones que van anar a votar el 9N (incloent-hi els quasi 400.000 que van votar per Sí-No i No) fossin robots. El cas és que, per ser que és Matrix, deu n’hi dó amb la resposta de món real que està donant l’Estat.
La consulta va passar de ser una patxanga a posar firmes tots els aparells de l’Estat, els que treballen a la superfície, els subterranis i els cibernètics. El president Mas va passar de ser un il·luminat a un querellat. Una consulta sense valor legal que, recordem-ho, va mobilitzar tot l’aparell legal de l’Estat i a més en cap de setmana: Govern espanyol, consell d’Estat, fiscal general de l’Estat i Tribunal Constitucional. Tots treballant en diumenge per tombar una consulta de la que se’n van riure fins i tot del material del que estaven fetes les urnes que, per allò de l’austeritat, eren de cartró i no de plàstic dur.
A Santi Vidal estan a punt de matar-lo professionalment per haver-se imaginat, juntament amb altres juristes, una constitució catalana sobre la qual, per cert, s’ha generat un debat en clau de futur i de contingut molt interessant. Si enlloc d’escriure una constitució hagués fet un llibre de receptes de cuina, el Consell General del Poder Judicial no hauria fet res. El cas és que actualment tenen la mateixa validesa jurídica una cosa i una altra. És un absurd propi d’una monarquia bananera. La mateixa que permet que tot un president del TC militi al PP però un jutge provincial no pugui escriure un best-seller de justícia-ficció al seu temps lliure.
I l’últim episodi també va en la mateixa línia: una societat filatèlica proposa fer unes monedes de recordatori del Tricentenari i la fiscalia obre una investigació per falsificació. Si el Reial Madrid fa unes monedes sobre el seu Centenari l’any 2002 no passa res (perquè no ha de passar res) però si la Generalitat cedeix l’escut del Tricentenari per un detall de col·leccionista llavors la cosa acaba al jutjat. Un afegitó: per si no quedava prou clar, al revers de la moneda posa amb lletres ben clares i en francés, anglès i català les paraules “Essai, Trial, Prova”, és a dir, un aclariment ben destacat que allò no té validesa de cap mena. Però malgrat tot això, el fiscal –que no deu tenir altres prioritats- s’ha afanyat a investigar-ho i el PP a demanar la compareixença al Parlament dels consellers Homs i Mas-Colell.
Per què aquesta furibunda reacció cap a uns gestos de cartó pedra? Per espantar. Per aplicar, amb fets, l’anomenat discurs de la por. S’està actuant contra l’assaig general perquè no es faci l’obra. Si vosaltres feu un simulacre d’Estat, nosaltres responem amb foc real perquè l’únic estat que hi ha és l’espanyol. Fixeu-vos: s’han atacat els pilars simulats d’un estat de dret: la democràcia popular (consulta), el seu marc legal (la constitució catalana) i l’economia (els euros). Alguna cosa més? Sí, les anomenades ambaixades catalanes, que estan a punt de còrrer la mateixa sort. Com que una de les potes de tot estat és el seu reconeixement internacional, el govern espanyol s’ha afanyat a tombar les fa poc creades oficines de Viena i Roma abans que els seus representants posin els peus a territori austríac i italià.
Si tot això passa amb el cartró-pedra imagineu-vos que no passarà el dia que la hisenda pròpia comenci a caminar de debò. Bé, de fet ja s’hi ha actuat. El motiu pel qual el PP ha paralitzat els pressupostos de la Generalitat és precisament aquest: perquè els comptes generals destinen un 0,2% de la seva despesa a imaginar-se l’estat. La resta, el 99,8%, són partides destinades a tots els catalans, independentistes i no independentistes, però reals al capdavall. Qui viu a Matrix?
