L’obligació moral de desobeir

"Doncs sí, no hi ha força més poderosa que la no-violència"

El títol d’aquest article no és meu, és el títol d’un llibre, un llibre primet, de 93 pàgines, del filòsof iranià Ramin Jahanbegloo, que, ara fa tretze anys, va ser un pres polític. L’any 2006, Ramin Jahanbegloo, defensor de la no-violència com a eina infal·lible de combat contra l’opressió, va ser empresonat per les seves idees. La suma d’aquestes idees més la petició de democràcia a l’Iran constituïen, a parer dels dirigents polítics, un còctel explosiu tan perillós que havia de ser castigat i el van recloure quatre mesos en una cel·la d’aïllament, no fos cas que, com diria José Borrell, “infectés” altres persones i compliqués la vida al règim. Va ser la pressió internacional, no pas cap raonament dels seus carcellers, el que va forçar el seu alliberament, i d’aleshores ençà ha visitat regularment Catalunya i ha seguit de prop els diferents episodis del procés d’independència del poble català.

Jo, personalment, he llegit diversos llibres seus i sempre hi he trobat principis humanístics exquisits i seguidors de la filosofia de Gandhi. Diu Jahanbegloo que “seria correcte pensar en la no-violència no sols com una actitud purament ètica, sinó també com un mitjà de resistència a la injustícia. Per aquesta via, l’estratègia de la no-violència s’expressa com una veritable força de resistència a la tirania i a l’opressió”.

El llibre “L’obligació moral de desobeir” (Arcàdia, 2019), amb pròleg de Jordi Cuixart, se centra en Catalunya, en la seva lluita per la llibertat i contra la tirania de l’Estat espanyol, i conté reflexions com aquestes cinc que recullo aquí:

  1. «La intervenció violenta de la policia espanyola per aturar o ajornar el referèndum a Catalunya no és, sens dubte, una acció democràtica, sinó un moviment hobbesià [Thomas Hobbes] d’un Estat modern per demostrar la seva autoritat davant ‘l’acció substancial’ de ciutadans inofensius.»
  2. «Si els catalans desobeeixen la Constitució espanyola no és només per dur a terme l’autodesenvolupament i l’autotransformació de Catalunya com a preferències sinó també per fer front a les deficiències de la democràcia espanyola.»
  3. «Si el preu polític de governar els altres, en comptes d’organitzar una societat amb ells, és humiliar els qui no estan d’acord amb tu, el preu és sens dubte excessiu i no hi ha espai per a la democràcia. [...] És precisament aquesta col·lisió moral entre el poder dels catalans impotents i un poder immoral d’un Estat sobirà poderós el que constitueix el moment gandhià de Catalunya.»
  4. «La lluita per la independència a Catalunya és, sens dubte, una lluita per la llibertat de consciència i la dignitat moral dels catalans de ser acceptats com la font de les seves pròpies lleis. [...] El concepte de responsabilitat és important perquè demostra fins a quin punt la lluita per la independència a Catalunya ha permès als catalans entrar en la maduresa política.»
  5. «A tot el món hi ha gent commoguda en veure molts catalans disposats a sortir al carrer i aguantar els cops sense afluixar ni doblegar-se a la violència. De fet, la capacitat de suportar voluntàriament el sofriment indica el desenvolupament de la integritat moral dels catalans i la seva metamorfosi espiritual.»

Doncs sí, no hi ha força més poderosa que la no-violència. La fermesa i la persistència d’aquesta opció de lluita erosiona profundament el poder de l’opressor i fa que quedi atrapat en la seva pròpia teranyina. La cívica resistència catalana a la biliosa violència espanyola ha generat un gran respecte per Catalunya i per la seva causa arreu del món. És una reacció humana lògica en qualsevol àmbit de la vida. N’hi ha prou que veiem un partit de futbol, per exemple, en què un dels equips, per compensar la seva mediocritat, es dedica a repartir llenya perquè orientem immediatament tota la nostra simpatia vers l’equip agredit encara que no el coneguem. Només cal veure els esforços que fa l’Estat espanyol per criminalitzar l’independentisme i titllar de terroristes els CDR i Tsunami Democràtic. Naturalment no li compra ningú, però hi insisteix perquè no té cap més argument.

 

Intel·lectualment nu, l’Estat espanyol branda la seva llei com una veritat absoluta i irrefutable contra la qual tota dissidència és heretgia. D’aquí surt la famosa i al·lucinant sentència del Tribunal Suprem espanyol que passarà a la història com una antítesi del què ha de ser la justícia. Ramin Jahanbegloo, referint-s’hi, diu que Martin Luther King, si visqués, “avergonyiria els dirigents polítics espanyols per la seva flagrant renúncia al concepte de justícia” i “definiria la justícia com la necessitat de donar un tracte imparcial als líders catalans i no sotmetre’ls a un judici que és una burla de la justícia i un recordatori dels temps de Franco”.

El llibre de Ramin Jahanbegloo és una esplèndida resposta a aquells que diuen que les lleis s’han de complir. Doncs no, només s’han de complir les lleis justes. Les lleis injustes, les lleis de la tirania, mai. Tots els éssers humans tenim l’obligació moral de desobeir les lleis injustes; la tenim per raons humanístiques, per principis democràtics, per dignitat col·lectiva i per respecte per nosaltres mateixos.

 

Comentaris