És evident que estem en una crisi sanitària excepcional i crec que els diferents poders públics estan fent un esforç notable, a vegades insuficient, per posar la salut i el futur de la ciutadania per davant de les activitats econòmiques i socials a les quals estem acostumats. Els problemes econòmics comencen quan les persones, empreses i entitats que han de paralitzar la seva activitat, i per tant no ingressen diners, han de continuar pagant lloguers o hipoteques, despeses fixes de subministraments (des de l’electricitat a l’aigua) i impostos i taxes, quan els mateixos poders públics a qui els han de pagar els han prohibit exercir l’activitat.
La solució que han ideat els poders públics en general és obrir línies d’ajuts que quasi sempre són insuficients, arriben tard, complicades de demanar i de gestionar i que han sigut contestades repetidament pels sectors afectats. Amb un problema afegit, que aquests sectors afectats pressionen perquè es relaxin al màxim les mesures restrictives, amb la qual cosa es multiplica la possibilitat de que calgui tornar-les a endurir ja que la pandèmia torna a créixer. Aquesta situació, provocada per la Covid19, encara durarà un cert temps fins a tenir medicaments i vacunes per controlar-la i sabem que en el futur es pot tornar a produir amb altres pandèmies similars. Aquesta solució de “tu paga com si no passés res, que jo ja miraré de donar-te un cop de mà”, és la millor solució possible?
Al meu entendre, avalat per alguna sentència judicial en el cas dels lloguers i per intents no reeixits de reformar la legislació, seria molt més eficaç que qui ha de tancar o reduir l’activitat econòmica per ordre dels poders públics per protegir la salut col·lectiva no hagués de pagar cap despesa fixa, ja que no pot exercir l’activitat (o pagar la part proporcional en cas de reducció). Amb aquesta mesura, hi ha moltes més possibilitats de que un cop passi la pandèmia el teixit econòmic s’hagi mantingut en millors condicions, l’economia es posi en marxa i el cost social i econòmic de tot plegat es redueixi sensiblement. Evidentment, caldrà posar en marxa des dels poders públics ajuts concrets per qui no pugui subsistir en aquestes condicions, sigui el llogater o el propietari del local que viu d’aquest ingrés. Crec que és evident que, globalment, una vegada passada l’excepció, tothom hi guanyaria; no només l’empresa que no ha hagut de tancar per sempre, sinó també els propietaris de locals, que veuen garantida la continuïtat dels ingressos perquè el llogater continuarà, així com les empreses de serveis (aigua,…) i les administracions públiques que podran continuar cobrant taxes i impostos per complir amb la seva tasca de servei públic.
Crec que som conscients que no hi ha receptes màgiques per superar un problema per al qual no estàvem preparats, però aquest argument no pot servir indefinidament i hem de buscar solucions que mantinguin viu (adormit, però no mort) la part del teixit econòmic i social (també les entitats socials que no poden exercir la seva activitat es troben en el mateix problema) que ha de parar la seva activitat pel bé comú.
1 
