Objectiu: convertir Catalunya en l'Ulster

"El que està apareixent és una estratègia d'Estat, beneïda a tots els nivells, que es va anar forjant en secret des del 9 de novembre del 2014 fins a la tardor del 2017."

Ha costat. Però ara que ja fa un any d'aquella tardor en la qual aquest país va descarrilar i va canviar de via per sempre, estem començant a entendre el que va passar i per què. Hem vist i plorat totes les misèries, febleses i inconsistències de la política catalana, però també alguns exemples de grandesa, entre les quals destaquen les històries de les dones i homes que estan a la presó i a l'exili. Hem après, no del tot, algunes lliçons sobre com es fan les revolucions i els canvis històrics. Hem entès una mica millor com funciona el món, els interessos dels estats, la geopolítica... Alguns, fins i tot, han hagut d'acceptar que les majories democràtiques han de ser clarament majoritàries, i no agafades pels pèls i camuflades entre retòriques. Ha estat dolorós i en serà encara durant força temps...

 

Però sobretot hem après, també per sempre, de què és capaç la gent que té el poder de veritat a Espanya. Aquesta és la lliçó fonamental, la que ho acabarà canviant tot.

 

El dibuix de l'estratègia per aturar Catalunya comença a estar força clar. Ho hem d'agrair a uns quants boníssims advocats, a les revelacions que van sortint aquí o allà, a alguns jutges i fiscals que ja han deixat de dissimular, a periodistes que han anat burxant... El que està apareixent, cada dia més definida, és una estratègia d'Estat, ben planificada i madurada, beneïda a tots els nivells, que es va anar forjant en secret des del 9 de novembre del 2014 fins a la tardor del 2017. Una estratègia basada en jutges, fiscals, policies paramilitars, periodistes, grans empreses, alts funcionaris de l'Estat. Una estratègia aprovada pel màxim cap de la branca dura de l'Estat, el rei Felipe VI, que s'hi va apuntar amb entusiasme: aquí és on va evidenciar que de «preparao» no en té res, i millor que ningú no pregunti sobre els seus títols, oi?

 

Aznar ho va reconèixer l'altre dia, en la seva vomitiva compareixença al Congrés: «Dije que antes se fracturaría Catalunya que se rompería España y ya se ha conseguido». La clau és el «ya se ha conseguido». Va començar a dir-ho a finals del 2012, com si fos una profecia, però en realitat era una amenaça. Traduït: si no us rendiu, us destrossarem. Ell creu i predica que ja ho han aconseguit, cosa que no és veritat en absolut, però sí és cert que han aconseguit fer molt de mal a Catalunya i Espanya.

 

 

Un exemple? El setge policial a la seu de la CUP, ara fa un any. Què buscava la policia paramilitar espanyola? Provocar unes quantes escenes de guerrilla urbana i preparar el terreny per a l'aparició en escena de la violència d'Estat. Va ser una casualitat o una idea creativa d'algun comandament policial? En absolut: formava part de la mateixa estratègia, dissenyada al llarg de tres o quatre anys. Aleshores van decidir que problema de Catalunya es resoldria només a base de garrotades, de repressió, de por, d'amenaces. N'estaven i n'estan tips, els era absolutament igual destrossar la imatge internacional d'Espanya (pobre Borrell, oi?, quina feinada...) o desacreditar-se com a país democràtic. Simplement volien resoldre d'una punyetera vegada això de Catalunya, i fer-ho a la manera tradicional: a hòsties. Estaven convençuts que se'n sortirien. No els importava gens ni mica que hi hagués ferits o morts, ni fotre gent a la presó: tenien milers de paramilitars disposats a tot. Per sort, algú els va fer parar. Merkel? Potser, qui sap, en tot cas, gràcies. Si fos per ells, encara estarien repartint garrotades.

 

No volien altra cosa que convertir Catalunya en una mena d'Ulster, que és una cosa que a Europa poden entendre millor que una mena d'Euskadi. Buscaven provocar una resposta violenta, i no els feia por jugar amb foc. I a més, no ho oblidem, tenien claríssim que la política catalana no aguantaria. Han tingut èxit? No. Han fracassat i se'ls ha empantanegat l'estratègia, tant bèstia com simplista: ara ha desembocat en una lluita de trinxeres i de confusió. Necessitaven uns quants dies de garrotades, sang i foc, per carregar-se de raons i escarmentar definitivament la societat catalana. Però només van tenir un matí per generar un esclat de violència...

 

I després, dia a dia, s'ha anat fent evident què els portarà a la derrota: la resposta pacífica i digna de la gent, que no s'ha arronsat. En el fons, fa segles que tenen el mateix problema i no se'n volen adonar... Ja anirem veient qui i què es trenca abans.

 

Comentaris