Fins quan obeïrem?

"La ciutadania d'aquest país, la que aguanta, mereix alguna cosa millor que tota aquesta misèria"

Qui s'hauria pogut imaginar, fa set o vuit mesos, que la nostra societat seria capaç d'obeïr amb tanta responsabilitat, tant civisme, tanta resignació? A vegades admirem els orientals per la seva capacitat de comportar-se com formigues obedients, d'altres vegades els menyspreem pel mateix... Però, a la nostra manera, amb no poques contradiccions, ens hem empassat mesos de confinaments, restriccions, incoherències, arbitrarietats, frivolitats i ocurrències, a més de no poques incompetències.

A veure qui gosa dir que no som un país disciplinat, un país que no fa cas de les directrius de les institucions en les quals teòricament ha de confiar, perquè formen part de l'esssència del sistema democràtic.

Hem demostrat, fins a la sacietat, que som un país on un... no sé, posem que un 70% de la gent té un civisme admirable. També hi ha un cert percentatge de gent indiferent i impermeable a tot el que tingui a veure amb el bé comú, amb els interessos col·lectius: galtes, passotes, negacionistes, egoïstes, barruts, inconscients...

Però, en general, hem estat a l'alçada dels britànics del temps de la II Guerra Mundial. Aquella gent que aguantava els bombardeigs, les restriccions, les llistes de morts i ferits, la por, amb una fortalesa col·lectiva digna de tots els monuments.

No hem tingut ni tenim un/a Churchill. Això és part del problema. Algú que fumi puros, que begui litres de whisky o que faci el que vulgui, però que estigui a l'altura del drama col·lectiu i que inspiri confiança i moral de victòria.

Com deia el "Mío Cid", "qué buen vassallo si oviesse buen señor". Que bons ciutadans i ciutadanes, no per vassalls ni mesells, sinó per afrontar col·lectivament el brutal repte del coronavirus i del seu impacte en l'economia, en la feina, en les petites o grans coses del dia a dia, en el nou hàbit de portar mascaretes, de guardar les distàncies, de rentar-nos les mans fins a l'obsessió, de ventilar, de complir normes surrealistes... i de pensar que realment hi ha algú, a la sala de comandament del vaixell, que sap on anem

La ciutadania d'aquest país, la que aguanta, mereix alguna cosa millor que tota aquesta misèria.

Ja acceptem, evidentment, que tot plegat ens supera, que ningú no ho podia preveure. Ja acceptem que cal improvisar, adaptar-nos, aprendre sobre la marxa. Ja acceptem que cal fer sacrificis personals. I fins i tot podem acceptar que hi hagi un determinat percentatge de gent, un 20, un 30%, que vagi a la seva i passi de tot.

Però no és possible acceptar el buit impressionant de lideratge que estem patint.

Si això fos una guerra, com la de Churchill contra Hitler, smplificant moltíssim, estaria perduda.

 

Això no va ni de Catalunya, ni d'Espanya, ni d'Europa, ni dels Estats Units... ni del meu poble o la meva ciutat. Explica-li tu al coronavirus les fronteres, els equilibris dels poders polítics, les misèries dels partidismes...i aquelles dels que diuen que no son partidistes però en són més que ningú.

Ara s'apropa el Nadal... I s'apropa una de les fronteres d'aquest sistema incoherent i inconsistent. Obeïrem les instruccions d'unes autoritats sense autoritat? Podria ser que sí. Però cada vegada amb menys convicció, perquè l'autoritat (en una democràcia) neix de l'exemplaritat. Del respecte. De la solidaritat.

Necessitem un/a Churchill. I tenim el que tenim. Res. Ninots.

Per això estem com estem, traspassats per un malestar social que els nostres polítics no entenen. Per això estem farts de la gestió erràtica de la crisi, de tanta incompetència, per això el malestar comença a vessar... Fins quan obeïrem els que no tenen el nostre respecte, aquells que no tenen l'autoritat moral per demanar els sacrificis que ells/es mateixos/es no s'imposen?

El Nadal serà una prova de foc de l'autoritat moral d'aquesta societat, molt superior a la dels polítics que ens volen fer creure que la representen... i que la protegeixen. NI cas.

Estem més sols del que ens pensem.

 

Comentaris