Recordem el famós “experiment Milgram” de 1963, sobre l’obediència. Més de mig segle després i després també de centenars de rèpliques, canvis, comprovacions, variacions, etc., la conclusió és que aproximadament el 65% de les persones normals, ordinàries, de tota mena i condició, és capaç de matar per obediència i sense raó aparent; és capaç d’inferir descàrregues elèctriques creixents, fins a la mort, a un proïsme només que per ordre de l’autoritat. Bé; per ordre d’allò que prenem per autoritat.
L’experiment va rebre un munt de crítiques, però la seva conclusió es manté i fins i tot és ja part de la cultura popular, cinema inclòs. La immensa majoria de comentaris focalitza la seva escandalitzada i desconsolada atenció sobre el 65% dels que van obeir ordres fins a la mort de la víctima. Profetitzen un futur fosc per si de cas arribés una situació que la supervivència de la humanitat depengués de l’acció d’aquest 65%; una situació que recorda inevitablement l’Holocaust.
Pensant, en canvi, en el 35% que va desobeir en algú moment de l’experiment (encara que molts en graus avançats de pressió) es pot introduir una variant: suposant que les víctimes poguessin aturar el procés, fins a quin grau suportarien les descàrregues? Fins a la mort?
Les relacions Catalunya-Espanya són un Milgram a l’inrevés. Fins a quin grau de repressió, menyspreu, espoli i agressió de l’estat espanyol suportarem els catalans abans de desobeir? Fins a la mort? Als últims dies, nova sèrie d’agressions de tota mena que tenen a les xarxes, com diuen els mitjans, “enceses”, indignades, traient fum pels tuits: ens roben les competències i ens diuen cínicament que hem d’exercir el que no tenim; ens envien milers de policies atonyinar-nos i els condecoren i premien; ens roben per tots els comptes del regne, especialment a través del dèficit fiscal, que torna a ser secret d’Estat; ens tenen intervinguts i sotmesos els mitjans de comunicació, ens encarceren i ens condemnen en processos-farsa, etc. I això només fa un parell de dies. Si mirem cap enrere una mica, ens trobem l’Estatut de 2006, la sentència del Tribunal Constitucional. Si una mica més cap enrere, el café para todos.
Una història melancòlica. Les relacions de l’Estat espanyol amb Catalunya han sigut sempre hostils. L’oligarquia espanyola governa el país i ho fa sempre contra Catalunya, però servint-se d’ella per finançar la resta d’aquest simulacre, d’aquest Estat fallit, només dempeus per la força militar que tan sols és força dins les fronteres dites “nacionals”. Aquests mesos de pandèmia són el sesquicentenari (150 anys) de l’inici de l’enfrontament a la nova etapa, després dels conflictes de segles anteriors. Des de llavors, només una vegada han sigut els catalans capaços de desobeir fins a la mort, durant la guerra civil, i no per raons independentistes. De fet, el fracàs de la revolució de 1934 que sí que era una mica més independentista va concloure en obediència.
Podem anotar, registrar tots els abusos i arbitrarietats del gobierno d’Espanya amb relació a Catalunya per acumular raons per justificar la necessitat de la independència. Mai ens mancarà feina. Però la pregunta es manté: fins a quin grau de pressió estem disposats a suportar abans de resistir i desobeir? És clar que la resposta no pot ser “fins a la mort” perquè, com que no n’hi ha una desobediència postmortem, la mort és la forma suprema de l’obediència i precisament allò que l’Estat persegueix a Catalunya: la seva aniquilació nacional.
La pregunta de fins a on suportarem abans de desobeir requereix una resposta concreta, un termini i una proposta d’acció també concreta de part de la Generalitat, única institució amb autoritat per fer-ho i no pas l’acció de bona voluntat però esmicolada dels agents socials o les intrigues dels partits polítics, més interessats a la seva hegemonia dins l’espai polític espanyol que a la independència. I no ens trobem en la millor situació per fer-ho, en una pandèmia i pendents d’unes eleccions.
Tanmateix és el resultat d’aquestes eleccions el que ens donarà la clau de la resposta concreta. Per això es presenten com un remake del referèndum de l’1-O. Independència sí o no. I seran decisives per legitimar una sortida d’un enfrontament històric dins el qual Espanya pot sobreviure, però Catalunya, no. A diferència de l’1-O, per raó del joc electoral, l’electorat independentista haurà de poder votar una llista independentista de país, sense partits, encapçalada per l’únic que té legitimitat per acabar la feina que va començar l’1-O, el president de la república catalana, MHP Puigdemont.
