Barack Obama és un polític. Això molta gent no ho sap, o no ho sabia fins fa ben poc. Creien que l’actual president dels Estats Units era un ésser sobrenatural enviat per la Providència per retornar-nos la confiança en la política, salvar el món de la crisi, i tal. Darrerament Obama diu coses rares. Fa de President dels Estats Units i alhora s’expressa com un regidor ecosocialista d’algun barri pijo europeu. Diu que cal superar això del petroli. Diu que cal apostar per les energies renovables. Oh, sí, és clar, i tant. Però com pot ser que l’home que disposa de les eines de destrucció massiva més importants que han vist els segles surti amb la cantarella aquesta de les “energies renovables”? És que potser s’ha cregut que som imbècils? La pregunta sembla retòrica, però al meu entendre és literal. Doncs, sí: Obama creu que aquest discurs incoherent funcionarà entre l’actual classe mitjana occidental de pa sucat amb oli, narcotitzada per aquest tipus de fraseologia. I tant, que funcionarà!. S’ha cregut que som imbècils, sí, i amb raó. De fet, molta gent no només no s’ha adonat d’aquesta immensa collonada sinó que ha picat de mans amb aquell posat tan especial que només fan els papanates amb bona consciència ideològica i els pares de les nenes que fan la Primera Comunió. El president d’un país que basa el gruix de la seva política exterior en controlar els jaciments petroliers del planeta amb la força de les armes pot parlar de “superar la dependència del petroli” i quedar-se tan panxo? L’home que pot pitjar els botons de milers i milers de míssils nuclears pot soltar rotllos sobre “energies renovables” sense que el personal es faci un tip de riure?. Doncs sí, pot. La clau no és altra que l’estultícia generalitzada. I la mandra, és clar -la mandra intel.lectual és la variable que ho explica gairebé tot des de fa uns quants anys-.
En tot cas, Obama va anar més lluny d’aquesta mena de gran broma quan, fa un parell de setmanes, va crear un veritable clima antibritànic als Estats Units (per raons històriques més que òbvies, aquest ressort és fàcil d’activar entre la gent de cor senzill del país). De fet, la insistència en repetir l’expressió “British Pretroleum” i no pas “BP”, com diu tothom, va arribar a fregar el conflicte diplomàtic. Obama s’ha escapolit d’una manera extraordinàriament intel.ligent del conflicte araboisraelià, fins i tot en els moments més delicats. És més difícil, però, que vulgui jugar a ser a la vegada el cap de l’exèrcit més poderós del món i el gerent d’una ONG flowerpower. No fotem, si us plau…
Ja ho deia el gran Antonio Machín a Corazón loco: això de la poligàmia és més complicadet del que sembla. Amb la poligàmia ideològica passa el mateix. Si Obama donés l’ordre, demà mateix, d’enfonsar la flota del Pacífic i transformar els cascs dels marines en gibrelletes per als nens del Tercer Món, posem per cas, tota aquesta pel.lícula de les energies renovables estaria molt bé. M’estranyaria molt que ho fes, però. En aquest sentit sembla molt més honest reconèixer que el gravíssim accident de BP té el seu origen real i directe en la desmesurada demanda de petroli que es malbarata diàriament als Estats Units amb ridículs 4X4 tunejats amb rodes de tractor.
