Si els he de ser sincer, i malgrat que m’atrau i m’interessa la figura política de Barack Obama, m’ha sorprès que l’acadèmia sueca decidís atorgar el Premi Nobel de la Pau a l’actual president dels EUA. Què ha fet fins ara aquest bon senyor per merèixer un premi com aquest? De moment res. Només anuncis, alguns dels quals han estat certament importants per a generar confiança, però per ara només són això: anuncis. Si no m’erro, aquesta deu ser de les poques vegades que es concedeix aquest guardó pel que es diu que es farà més que pel que s’ha fet. En aquest sentit, s’assembla força al criteri seguit per la Fundació Nobel amb el premi de l’any 2007, quan li fou atorgat a Al Gore, compartit amb l’Intergovernmental Panel on Climate Change, pels esforços de sensibilització amb relació al canvi climàtic.
En canvi, als altres tres presidents nord-americans que van rebre aquest guardó anteriorment, Theodore Roosevelt, Thomas Woodrow Wilson i Jimmy Carter, els fou atorgat el Nobel de la Pau per haver fet alguna cosa tangible: Roosevelt el va rebre el 1906, al mateix any que Santiago Ramón y Cajal va rebre el de Medicina, per la seva tasca d’intermediació per posar fi a la guerra entre Rússia i el Japó; Wilson va rebre el premi el 1919 pels seus famosos Catorze Punts que van constituir el programa pacificador per posar fi a la I Guerra Mundial; mentre que Carter el va rebre vint anys després d’haver deixat la presidència, el 2002, per les moltes dècades d’incansable esforç per trobar solucions pacífiques als conflictes internacionals, perquè va promoure la democràcia i els drets humans, i, també, per tot el que havia fet pel desenvolupament econòmic i social. Fins i tot la polèmica decisió d’atorgar-li el Nobel de la Pau de 1973 a Henry A. Kissinger tenia una justificació evident: tant ell com el vietnamita Le Duc Tho havien estat els protagonistes dels acords de París que van acabar amb la Guerra del Vietnam.
Diu l’Acadèmia que se li concedeix el premi a Barack Obama per “pels seus extraordinaris esforços per enfortir la diplomàcia internacional i la cooperació entre els pobles”. No hi ha dubte que després de l’uniteralista George W. Bush, els reiterats anuncis d’Obama de practicar una política internacional multilateral són molt benvinguts i celebrats. I tanmateix, els EUA tenen oberta dues guerres: a Iraq, d’on no en sortirà fins el 2011, i a l’Afganistan, tot i que Obama va anunciar “un nou començament” amb el món musulmà. A més, malgrat que ha assegurat que tancarà Guantánamo, aquesta ignominiosa presó continua oberta i les garanties processals dels presos no estan gens clares. És cert que Obama ha obert negociacions amb Rússia i que el passat mes d’abril va anunciar a Praga que es proposava desnuclearitzar el món. Fins i tot fa ben poc, en el marc de l’Assemblea General de l’ONU, va comprometre’s amb la lluita mediambiental i el multilateralisme. Tot això és veritat. Però tot això són anuncis, com els molts que ha fet, per exemple i salvant les distàncies que hi ha entre els dos personatges, Rodríguez Zapatero. Oi que vostès ja han tastat la tàctica d’anunciar una cosa i fer-ne un altre? Amb Obama pot passar el mateix, per tant.
Ara bé, com he llegit en un article del colombià Ramiro Valencia, referint-se a una reflexió difosa per l’agència EFE, aquest premi pot esdevenir una arma de doble tall per al mateix Obama, atès que pot ser un honor i alhora un condicionant. I és que en el terreny internacional un polític pot cometre errors. Un premi Nobel, en canvi, no. La història ens ensenya que ser president dels EUA i haver rebut un premi com el Nobel de la Pau no sempre són sempre compatibles. Temps al temps, doncs. Ja veurem què passa.
