El denominat cas Pretòria ha deixat veure dues costures trencades en el teixit social i nacional de la societat catalana. Més enllà de la corrupció que se suposa que està a punt d’empassar-se el país en una bassa més fètida. En primer lloc, ha servit perquè des de la capital de l’Estat es torni a deixar en evidència –més encara que mai- la idea interessada de l’oasi català. Quan en parlen a Madrid volen dir que a Catalunya tothom es tapa les vergonyes. Que en aquest país l’única manera d’impartir justícia és confiar en les institucions de l’Estat, les quals, pel que es veu, són far, llum i guia de la societat occidental. Poc importa que en tots els rànquings internacionals la justícia espanyola quedi confinada a llocs més identificats amb els deserts que amb els oasis. Les veus que aquests dies han denigrat la suposada omertà catalana des de Madrid no cal dir que ho han fet per exigir l’intervencionisme de la metròpoli. Són els mateixos que proclamen que, si hi hagués un procés sobiranista a Catalunya, no respectaria ni els drets bàsics ni les llibertats. Perquè els catalans són, per definició, una colònia incivilitzada, incapacitada per aplicar les normes bàsiques que fan possible la democràcia. Ells ens donen lliçons. I han tornat ara a afirmar amb contundència que ha calgut la intervenció de l’Audiència Nacional –un tribunal d’excepció que seria anòmal en qualsevol Estat democràtic- perquè es faci la justícia i la llum en aquest país. D’aquí endavant quan algú es refereixi a l’oasi on se suposa que vivim s’ho hauria de fer mirar. Sobretot, considerant que la idea porta implícita la necessitat de tropa colonial.
La segona costura que s’ha trencat ha estat la d’una certa idea de convivència. La crisi econòmica comença a deixar-se sentir més del que alguns es pensen a Catalunya. I qui n’és culpable? Com que aquesta societat es veu incapaç de fer anàlisis fredes per determinar el grau de responsabilitat de cadascun, s’ha decantat per buscar el boc emissari fàcil. Els culpables, doncs, en serien els polítics. I com que els polítics “són tots iguals”, una colla de corruptes, escarmentant-ne uns quants de manera exemplar, hi haurà el miracle i potser tot s’arreglarà. Cridava molt l’atenció la concentració davant l’Ajuntament de Santa Coloma de centenars de veïns que insultaven el seu alcalde. Ben segur li atribueixen tots els problemes de la ciutat i també els seus propis. D’aquí al linxament només hi ha un pas. Potser amb els 6.000 euros que el magistrat Garzón li atribueix de furt i apropiació tot quedaria resolt i salvat. No es tracta de justificar conductes presumptament delictives i encara sense jutjar. Només de constatar que en temps de crisi sovint és més fàcil deixar-se lliscar pel populisme que reconèixer errors i començar a treballar perquè no es tornin a repetir. Les imatges dels acusats del cas Pretòria escarnits públicament pels responsables de custodiar-los és molt poc exemplar, com ha reconegut el mateix president de l’Audiència Nacional. L’aire de linxament que es respira en alguns ambients de Catalunya encara ho és menys. Fa por.
La lluita contra la corrupció, en tots els nivells socials, és una necessitat. Les lliçons colonials i la ira mal dirigida dels indígenes constaten dos problemes afegits que compliquen encara més la situació.
