O2

Sempre he pensat que les casualitats, per petites que siguin, són picades d’ullet que et retornen la vida. S’ha d’estar atent, per detectar-les i escoltar-les, perquè les petites sincronies expliquen coses inexplicables. Les coincidències són petits gestos, capaços de canviar el curs de les coses. És com enamorar-se. Que comença per una insignificant coincidència, i et canvia la vida. És clar que, de fet, et pots enamorar molts cops i canviar mil cops de vida. O potser tampoc tant. De totes maneres, no em deixa de sorprendre quan algú em diu: “t’estimo”, i penses: Quina coincidència, perquè jo també t’estimo, precisament a tu -i mira que hi ha gent al món-. Ja ho diuen, enamorar-se és estimar les coincidències ( i estimar deu ser enamorar-se de les diferències). Aquestes sincronies són oxigen. I segurament per això ens hi aferrem. Ens enganxem tan fort com podem a les coincidències, a les poques que es produeixen, i amb això construïm la vida.