Efectivament, tal i com afirmen l’Advocacia de l’Estat i la Fiscalia els votants de l’1-O sabien perfectament que el referèndum no estava autoritzat pel Tribunal Constitucional. Tothom era perfectament conscient que hi havia vaixells plens de policies i guàrdies civils preparats per reprimir la voluntat democràtica de participar en el referèndum i, de fet, quan van arribar les urnes als col·legis electorals l’alegria -i l’orgull- popular es devia a què tot i els mitjans gairebé infinits de l’Estat -tant els legals com els il·legals- dos milions llargs de ciutadans van poder votar sobre el futur del seu país.
Ara bé, això vol dir que l’Estat té l’obligació de perseguir el 43 per cent del cens electoral català, inclòs el 7,8% de demòcrates impecables que van acostar-se a les urnes per votar en contra de la independència. En total resulten 2,3 milions de ciutadans que van votar perquè van voler, fent el necessari per mantenir oberts els centres de votació -fins i tot dormint-hi-, essent conscients que Madrid podia enviar la policia a reprimir-los i fins i tot, tal i com va passar, agredint-los físicament.
Ara bé, aquest nivell de consciència culpable dels ciutadans és del tot incompatible amb la supressió de la voluntat, via adoctrinament, que diuen que causen els mitjans públics catalans a la major part de la població. O zombies o delinqüents, ells trien.
