Han passat nou mesos des de l’1-O. En un costat de la balança, una victòria, la línia vermella que el poble no permetrà traspassar mentre les urnes continuïn donant la victòria a l’independentisme: no hi ha res a negociar amb Espanya en termes nacionals que no sigui, com a mínim, un referèndum acordat. La violència exercida fa impossible retrocedir en dignitat. A l’altre costat de la balança hi ha els presos polítics i exiliats, ostatges que el règim pretén utilitzar per aconseguir la rendició. I un dany que ha afegit l’independentisme institucional sense el permís del carrer: la divisió i la guerra partidista de sempre. El darrer episodi s’ha viscut aquest cap de setmana amb una batussa penosa per apropiar-se del patrimoni de l’1-O. Ningú no nega que els partits i els dirigents independentistes han pagat un preu altíssim per intentar fundar la República, especialment ERC i el PDeCAT, però això no impedeix criticar la gestió que han fet els partits del post 1-O. Nou mesos després no està clara l’estratègia. Només sabem que no hi ha unitat.
Per a ERC l’escenari és molt complex. El seu líder és a la presó, des d’on dirigeix el partit. Però la brutalitat de la situació dels presos polítics és tal que es fa moralment complex que des d’ERC es pugui ser crític amb algunes de les directrius del seu president, de manera que no es canalitza correctament el debat sobre si el camí de l’acostament al PSC i els Comuns és el més encertat per fer República o no. I JxCAT, que té el líder a l’exili i a l’espera de si acaba en mans d’Espanya i entre reixes, mira de cosir una ferida oberta entre els independents i el PDeCAT, entre els qui volen fer un pas endavant i confrontar-se amb l’Estat i els qui volen posar el fre de mà.
Sigui com sigui, els partits que s’apropien del llegat de l’1-O, o no han entès res o tenen mala fe. L’1-O només va ser possible per la unitat dels partits i del carrer, on no tenen cabuda les baralles pel poder i la priorització del partit per davant del país, si el que es pretén és trencar amb el règim espanyol. Però és un comportament molt adient si el repte és continuar fent autonomisme.
La lluita estúpida per veure qui té més presos, més exiliats o més represaliats és immoral. O es pensen que els ciutadans que duen el llaç groc el porten només per reclamar la llibertat Carme Forcadell però no la Quim Forn, o viceversa? No voler la unitat de l’independentisme és legítim, però pot significar la por a guanyar de forma clara i haver de fer un pas endavant. O tots units –no necessàriament en una llista única- o de cap al precipici. La resta és gestió de les engrunes.
