L’independentisme oficial representat pel Govern de la Generalitat diu que vol la negociació amb l’estat. És com voler la lluna en un cove, i ho saben prou bé. El més greu és que aquells que han fracassat de forma estrepitosa, vulguin continuar presentant-se com els que poden assolir la independència. Podeu trobar un exercici més gran d’hipocresia?
Una de les coses més indignants és veure com volen aprofitar-se dels sentiments i bona fe d’uns votants que, majoritàriament, han crescut políticament a còpia de conceptes tronats que justificaven la feblesa de tota una generació de dirigents. En ple conflicte els discursos de l’oficialitat són una barreja d’instint de salvació i tracte infantil cap a l’electorat. La millor manera d’eternitzar el processisme.
Fa un parell de setmanes, en una de les sessions dels cursos de l’escola de formació política Caràcter.cat, en Jordi Grané, especialista en gestió de conflictes, apuntava una premissa bàsica: mai no pots negociar res si no estàs en igualtat de condicions. Si ho fas, només serà per parlar de la teva claudicació. Quan ets a sota, l’única sortida que et queda és intentar aproximar-te a l’altura de l’enemic a còpia de tensar al màxim la relació amb ell. Voler destensionar és abocar-se a la rendició.
Totes les iniciatives que hem vist des de l’1-O han estat adreçades a rebaixar la tensió. Les crides al diàleg, a eixamplar la base i crear entitats oficials amb noms estrambòtics com el Fòrum Cívic Constituent, han esdevingut el nou relat amb el qual volen mantenir càrrecs i sous. Tots ells, sense ni saber-ho, són fills de la cultura política d’en Francesc Cambó.
Recordem que el líder de la Lliga Regionalista va escriure el llibre “Per la concòrdia” l’any 1930 per, entre altres coses, mirar de reduir la tensió que havien generat les aspiracions nacionals de Catalunya de la mà del patrici Francesc Macià. Feia només quatre anys que l’excoronel de l’exèrcit espanyol passat a la causa separatista protagonitzava els fets de Prats de Mollò. El fallit intent armat d’independitzar Catalunya protagonitzat per Macià va espantar el regionalisme de l’època, i Cambó va entendre que la seva supervivència política requeria un discurs contemporitzador amb Espanya. Tot i que no li va servir de res, perquè l’Avi va esdevenir, un any després, el nou president de Catalunya. A partir d’aquell moment, la figura d’en Cambó es va anar eclipsant fins a la seva mort.
Però demanar que un Aragonés o una Artadi (per posar només dos exemples) sàpiguen llegir i entendre la història, és una quimera. A tot estirar poden discernir, amb sort, la paperassa oficial. Els personatges criats sota les faldilles de la partitocràcia i alletats per l’administració pública, mai no faran res que pugui comprometre el seu futur professional. Per a ells la tensió és com el crucifix per al dimoni. Fugen, fugen, fugen…
Que la fundació efectiva d’un estat català ha de ser també producte d’una negociació, és una evidència que només els tocacampanes poden ignorar. Som al s. XXI i els nous statu quo polítics s’assoleixen després de llargues i costerudes discussions al voltant d’una taula. Disposar d’hàbils negociadors serà també un repte que no podrem ignorar quan pugui arribar el moment. Però abans cal arribar a l’escenari desitjat amb els trumfos a la mà que només podem obtenir a partir de la tensió. Desestabilitzar, provocar i perjudicar a Espanya han de ser els verbs que defineixin la nostra acció política. Sense condescendència. És l’únic camí per arribar a seure d’igual a igual.
