O nosaltres o l'infern

"Amb el seu discurs de la por, el PSOE admet implícitament que ni ells creuen en la seva victòria electoral"

A l'independentisme se li ha obert el debat sobre si ajuda Pedro Sánchez a tirar endavant els pressupostos generals de l'estat o bé oposar-s'hi i deixar caure el govern del PSOE. El marc mental que s'ha instal·lat és que cal escollir entre el PSOE actual o un nou govern format per PP, Ciutadans i el suport de VOX i que ja ha anunciat que aplicaria un altre cop el 155. És un escenari que, efectivament, es pot donar, però això passa perquè el PSOE perdi les eleccions, cosa que sembla que ningú discuteix. I aquesta és la llavor del pressing cap als independentistes.


La teoria de la dicotomia (o PSOE o 155) només s'aguanta si tothom està convençut de la derrota dels socialistes. Hi ha una mena de consens no escrit que si Pedro Sánchez no aprova els comptes estatals, el president haurà de plegar, eleccions anticipades i això es traduirà automàticament amb un nou govern del PP, aquest cop presidit per un Pablo Casado molt més radicalitzat que Mariano Rajoy.

 

 

És doncs, de nou, el discurs de la por. En lloc d'oferir quelcom nou (com faria algú amb sentit d'Estat) com a sortida a la pitjor crisi institucional i territorial que ha patit Espanya en dècades,  el PSOE fa servir l'espantall del "o nosaltres o l'infern". Part d'aquest pressing polític ja ha quedat desmentit: al principi se li va dir a ERC i PDECAT que si no aprovaven els pressupostos, no es podrien aplicar una sèrie de mesures que semblaven absolutament vinculades a aquests comptes. El temps i la legislació han demostrat que això era fals: s'ha apujat el Salari Mínim Interprofessional, el sou dels funcionaris, les pensions i les noves condicions pels autònoms. Tot això s'havia dit que seria impossible aplicar sense uns pressupostos nous. I de decret en decret, aquestes mesures s'han tirat endavant. És més: a l'hora de la veritat, quan realment ha calgut el suport parlamentari, les iniciatives han anat quedant paralitzades al Senat, allà on la majoria absoluta del PP deixa en paper mullat el fràgil equilibri entre PSOE, Podem i els independentistes. Com a mostra, el sostre de dèficit tombat ahir. (Nota addicional: El PP i Ciutadans són tan patriotes que prefereixen abocar el PSOE a mans dels qui volen trencar Espanya abans que donar-li una satisfacció parlamentària)

 

Diuen els manuals de política que per guanyar unes eleccions el primer que has de fer és creure-t'ho. I transmetre, fins la mateixa nit electoral, que tens la victòria a l'abast. El PSOE ha renunciat a aquest discurs perquè amb aquest quasi xantatge als independentistes està admetent implícitament que a la que Pedro Sánchez surti de la Moncloa, el PP recuperarà el poder. Si tan convençuts estan de la bondat del seu projecte, el que seria normal és proclamar que a les pròximes eleccions superaran la dependència dels independentistes gràcies a una majoria més folgada. Però ara mateix els socialistes no s'ho creuen. I una de dos: o són víctimes del subconscient o coneixen tan bé la societat espanyola que això els inhabilita per proposar una sortida política real per Catalunya. Per tant: si ni tan sols el PSOE creu en la pròpia victòria, tampoc hauria de resultar estrany que ni ERC ni PDECAT els hi doni un xec en blanc amb els seus màxims dirigents a la presó o a l'exili.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?