Diu l’acudit que un jueu va ser l’únic supervivent d’un naufragi. Després de viure sol, durant molts mesos, en una illa perduda enmig de l’oceà, va ser finalment trobat per un vaixell mercant i salvat. El capità de la nau s’interessà per les dues construccions fetes amb branques d’arbres i grans fulles de palmera que sobresortien en la solitud de l’illot. “Són dues sinagogues“, li contestà el nàufrag. “Dues? Em pensava que hi eres tu sol, aquí!”, respongué el capità, sorprès. “Sí, sí, només hi era jo en aquesta illa. La construcció més gran és una sinagoga on jo anava cada dia“, aclarí el jueu. “I l’altra, doncs?”, insistí el mariner. “L’altra també és una sinagoga. És la que faig sevir quan m’emprenyo amb mi i no em vull quedar a l’altra…”, conclogué el nàufrag. La facècia vol il·lustrar, amb els mecanismes de l’humor jueu, la manera de ser d’aquest poble.
No s’equivoquen els que diuen que, catalans i jueus, tenim moltes coses en comú, entre les quals una tirada natural cap la dissidència i la divisió dintre dels propis rengles. Una mirada a la diàspora catalana, del segle XIX ençà, sobretot en terres americanes, ho il·lustra molt bé. Sovint, en una ciutat on existia un Centre Català, al cap de poc hi naixia també una nova entitat que se separava de la primera, en moltes ocasions amb el nom de Casal Català. Alguns Centres acostumaven a ser de tendència més aviat conservadora i regionalistes, en contrast amb els Casals, de caire progressista i independentista. El segles XVI i XVII van conèixer la gran divisió entre nyerros i cadells, els dos grans bàndols de la noblesa catalana. Mentre els primers eren partidaris dels privilegis nobiliaris, els segons es mostraven partidaris dels drets de la pagesia i els ciutadans.
En l’actualitat, dintre les files de l’independentisme hi ha una divisió important entre els seus principals partits. Formalment, figura que la disparitat de posicions de les forces independentistes rau en la distància existent entre els camins defensats per uns o altres per obtenir la llibertat de Catalunya. Dic que figura que és així perquè, de fet, cada cop tot fa pensar que assistim a una pura confrontació tacticista, de base exclusivament electoral i que, malauradament, no existeix una mirada llarga. Sembla, doncs, que, abans de tenir el pastís cuit, ja hi ha qui vol repartir-se’n els talls. Les batusses públiques, les desqualificacions, els insults van d’una banda a l’altra de la Diagonal, mentre l’única estructures d’estat de què disposem -el poble, la gent- veu com les cadires li passen per sobre del cap com a arma llancívola, mentre continua desfilant, pacíficament, camí del gran dia. Les acusacions d’estúpid o màgic tenen, a l’instant, la resposta en forma de traïdors o botiflers.
Dir que tot plegat és lamentable, òbviament, fa curt. Lamentable perquè els adversaris de la causa independentista veuen amb una satisfacció mal dissimulada aquests nous fets de maig, fets que xuclen bona part de les energies, les quals no s’inverteixen en altres fronts de batalla, en camp contrari, en comptes de fer-ho a la rereguarda. Lamentable perquè són baralles de cúpula, d’alguns càrrecs institucionals i alliberats de les sigles corresponents, que ofereixen aquest espectacle desmobilitzador i un xic infantil davant d’un poble desconcertat pel que passa a les altures, però ben conscient de com vol que sigui el futur del seu país. Comença a ser preocupant de tenir alguns representants polítics, se suposa que membres de la direcció del procés, de vol tan baix, a tanta distància de l’alçada enorme d’on vola el poble de Catalunya.
I dit això, cada cop hi ha més gent que es planteja, pel cap baix, preguntes en dos àmbits: 1.Qui mana aquí? Existeix una direcció suprapartidista del procés? Quants mesos fa que no es reuneix, més enllà de quan ho han fet per repartir-se les conselleries del govern de la Generalitat i articular una majoria parlamentària? 2. Si l’objectiu final de la independència de Catalunya es manté viu, algú podria explicar -a aquest poble que fidelment es manifesta, forma, vesteix els carrers de groc i lluu els llaços corresponents-, de quina manera s’hi pensa arribar? Vist que els informes, estudis i dictàmens de no fa gaire van servir de bon poc a l’hora de la veritat, algú fóra tan amable d’explicar el camí que es pensar recórrer fins arribar al final? Em refereixo, és clar, a una explicació seriosa, creïble i que inspiri confiança. No cal que hi posin ni èpica, ni emoció, que això ja ho fa la gent, amb una força imparable. Que ens diguin la veritat d’on som, a quina alçada del camí ens trobem i per on han decidit que segueixi la ruta fins arribar al final. Clar que, ben mirat, això requeriria tenir una ruta i pensar en un final. Feliç, naturalment.
