Nyerros i cadells

"Algú amb dos dits de front pot creure’s que Holanda, la rica, culta i avançada Holanda, no escolta els seu experts? Doncs estan pitjor que nosaltres"

Crec que podem admetre que vostè i jo, avui, sabem de pandèmies molt més que no fa sis mesos, però també que els coneixements que tenim són desendreçats, parcials i potser fins i tot contradictoris. Portem mesos llegint coses i buscant informació, perquè inesperadament el tema ha esdevingut central en les nostres vides, i ens hem anat formant una opinió sobre com combatre la COVID-19. Però, de tot el que hem llegit i sentit, és molt probable que ens haguem quedat amb aquelles idees que més s’ajusten a la nostra ideologia, circumstàncies personals i interessos materials. Si vostè és propietari d’un bar o un restaurant, segurament va rebre amb simpatia la notícia de l’article a The Lancet d’importants científics apostant per la immunitat de grup, i xerrant amb els amics, o a twitter, deu haver dit més d’una vegada “mira com ho fan els nòrdics! Aquests sí que en saben”. Si és pare o mare d’infants en edat escolar i no pot fer teletreball, deu estar horroritzat amb l’expert que diu que ara mateix el més urgent és que es tanquin les escoles. I si el tema dels drets fonamentals no l’ha amoïnat mai gaire, no deu entendre per què costa tant fer com els xinesos (que, no en tingui cap dubte, tenen experts d’allò més solvents que han donat cobertura científica a la via autoritària contra el coronavirus).

L’expert que digui allò que vull o necessito sentir: aquell serà el meu expert. I en un país de nyerros i cadells, era d’esperar que l’opinió pública es polaritzés també a favor i en contra d’un determinat expert. Si, a més, el científic en qüestió, fent ús de la seva inalienable llibertat d’expressió, surt a la televisió i demana, en període preelectoral, que no votem els que estan gestionant actualment la pandèmia a Catalunya, o va a la ràdio i diu que aquest em volia fer conseller però l’altre s’hi va negar, el debat es prostitueix i ja és impossible treure’n res de bo. Ja no parlem de pandèmia, de mesures eficaces o ineficaces, de criteris objectius i de gestió de la complexitat. Ara ja directament traiem les navalles i, disfressant d’amor a la ciència l’interès partidista, anem a apunyalar l’adversari.

 

És obvi que els governs europeus, també el català, estan escoltant els experts. Entre altres coses, perquè tal com està muntat el nostre sistema és impossible no fer-ho. Algú amb dos dits de front, per exemple, pot creure’s que Holanda, la rica, culta i avançada Holanda, no escolta els seu experts? Doncs estan pitjor que nosaltres. És important recordar-ho: no vivim en repúbliques bananeres. Europa és la regió més avançada del planeta. La consulta a l’acadèmia és pràctica habitual i generalitzada, per a tots els temes. L’administració –lenta i ineficient, sí– és plena de gent experta en el seu camp. Els mitjans de comunicació vehiculen idees i fan aflorar tots els punts de vista. Les decisions polítiques s’han de justificar i passen per l’escrutini públic. Els indicadors (en el cas que ens ocupa: risc de rebrot, taxa de contagi, casos per 100.000 habitants, nombre d’ingressos hospitalaris, etc) són coneguts per la ciutadania. En definitiva, el sistema fa impossible que els experts no siguin escoltats.

Una altra cosa ben diferent és que siguin les idees del nostre expert preferit les que prosperin i es converteixin en decisions polítiques. Ahir a les quatre de la tarda el president del Col·legi de Metges, Jaume Padrós, de perfil poc mediàtic, ens deia des del seu twitter: “La transmissió del coronavirus està creixent de manera exponencial. La situació requereix ja endurir les mesures de reducció de contactes i mobilitat”. Al vespre, el Govern estava reunit de forma extraordinària per sol·licitar l’estat d’alarma i anunciava que ho té tot preparat per decretar el cobrefoc. Òbviament no va ser a conseqüència d’un tuit. El tuit era només un reflexe d’allò que la majoria d’experts han aconsellat al Govern els darrers dies. S’ha trigat massa a fer-ho? Doncs no n’estic segur. En la situació actual, un govern està obligat a escoltar els epidemiòlegs, però no només a ells. Abans de prendre una decisió de gran transcendència en la vida de la gent, ha de considerar les conseqüències econòmiques, les afectacions als drets fonamentals, els costos socials, els recursos públics necessaris, el grau de col·laboració que obtindrà d’altres administracions... Per això les decisions no són tan ràpides com voldríem, i per això votem polítics, no experts. I que duri.

 

Comentaris