El president del govern en funcions inicia les consultes per a la formació d’un govern com Déu mana el mateix dia que havia previst tenir-ho tot ben lligat. Com es veu que Sánchez desconeix Catalunya, terra on tothom sap que no pots dir blat que no sigui al sac i ben lligat. De primer de català bàsic. Després vindrà el català sàdic, el dels setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat. Que és el shibbolet dels espanyols.
Amb el blat escampat sobre la taula d’amassar coalicions, pel govern l’ideal seria el vot afirmatiu d’ERC; és un sí a si mateix com govern d’esquerres i sense contraprestació, però això sembla descartat per endavant. El blat no està madur ni el forn per a pastes. El dubte oscil·la ara entre l’abstenció o el “no” rotund. El mal menor pel govern seria l’abstenció però fins i tot aquesta té un preu. ¿Quant pot pagar el PSOE davant d’una oposició sense misericòrdia? La negociació sembla versar sobre això, encara que no se sap res per què hi ha decret de silenci sobre els continguts. De vegades surt un Metternich o un Talleyrand a informar-nos que tot va com una seda. Perquè a l’era de l’hipercomunicació el millor i més prudent, sensat, moderat, equilibrat, constructiu, responsable i progressista és que la informació la controlin els protagonistes dels fets sobre els què s’informa.
ERC cerca alguna concessió tangible, alguna cosa per a vendre al seu electorat en Catalunya, per no tornar a casa del pare com el fill pròdig. Però encara que en tingués la més mínima intenció, el marge d’actuació del govern és realment estret, si es recorda que fins i tot el fet quotidià de seure per a fer un cafè és vist com a una traïció.
Per allunyar ombres sinistres sobre l’epifania del nou govern el ministre Ábalos, blasquista de Blasco Ibàñez, ha deixat clar l’ordre de prelació: primer investidura i després negociacions. Satisfaria a ERC una promesa del govern del PSOE en funcions d’obrir negociacions un cop investit? Sembla dubtós per no dir absolutament inversemblant. Les conceptes “promeses complides” i “governs del PSOE” tenen una relació de repulsió.
La posició de govern és molt sòlida, perquè té assegurada la ritirata de Madrid. Es presenta la impossibilitat d’un govern “progressista” com un boicot dels independentistes i s’acudeix a una gran coalició que garanteix una còmoda majoria parlamentària de 189. Tot abans d’anar a unes terceres eleccions. La gran coalició té molts partidaris i molt bona premsa, als mitjans, l’Íbex 35, la casa reial, el PSOE de tota la vida, etc. I és fàcil de justificar esgrimint el xantatge independentista..
Tampoc no serà difícil cridar a capítol als dirigents del PP invocant l’interès superior de la pàtria perquè el fogós Casado faci honor al seu cognom i posi seny. Els polítics han d’estar al servei de qui els dóna de menjar. El contrari seria fellonia. Pot l’amenaça d’un govern de gran coalició, núvol sinistre a l’horitzó, obrir la porta a l’abstenció a ERC? Això és un problema que té ressonància a Catalunya i res fàcil a preveure.
En qualsevol cas, el govern no seria estable perquè l’abstenció podria tornar-se vot en contra en circumstàncies fora del seu abast. El front exterior del conflicte, amb la seva complexitat judicial, aboca el govern a considerar una situació de bel·ligerància interna bolcada a l’exterior, com la que ja ha protagonitzat l’inimitable ministre Borrell.
Aquesta repercussió exterior, mediàticament és molt favorable a les pretensions catalanes. El resultat de les recents eleccions al Regne per ara Unit, planteja un interessant horitzó de cooperació entre l’illa i el continent. Les qüestions judicials pendents poden canviar radicalment el joc polític de les institucions. La possibilitat d’immunitat europea per al MHP Puigdemont planteja a l’Estat espanyol una qüestió d’extraterritorialitat política que no podrà digerir, envoltat en una lluita per provar a l’opinió pública europea que és el que no és, un Estat de dret.
El recurs a la gran coalició no solucionarà res perquè no és un problema de la mida de la coalició a Espanya, sinó de reconèixer que l’única sortida al conflicte comença amb una taula de negociació entre governs, d’igual a igual entre Catalunya i Espanya, prèvia a la decisió final que caldrà esperar del poble de Catalunya. I això és un núvol sinistre que Espanya haurà d’afrontar sense saber com.
