Iceta no serà senador. De moment. Té la porta tancada a presidir el Senat, càrrec que «mola» molt però, mentre no es demostri el contrari, no serveix de res. Diria, però, que és més guanyador que perdedor, tot i que la rebolcada ha estat dura. El titular del dijous, tanmateix, és la detenció de Josu Ternera: ni fet a mida, oi?, per dissimular una mica la patacada, que és de les grosses.
Clavar-li una clatellada a Pedro Sánchez era massa temptador per als independentistes i els unionistes de l’ala dreta i extrema dreta. Molt simbòlic, sí, després de tantes garrotades en la direcció contrària, però amb un recorregut futur molt limitat. En el llarg torcebraç dels darrers dos anys, hi ha tres fites per la part independentista: la conquesta de la Cambra de Barcelona, la derrota del joc brut de la Junta Electoral i aquest gest al Parlament, que ajuden a endolcir la situació.
L’impacte de la jugada al Parlament durarà el mateix que la campanya electoral. L’independentisme en farà bandera: hem plantat cara! L’unionisme de dretes somriu, cínicament, satisfet per haver jugat al mateix de sempre. Els socialistes podran treure pit i aprofitaran a fons el combustible extra per a la recta final de la campanya. I els comuns seguiran entre dues aigües, ni bé ni malament, com si no fossin d’aquest món.
Tothom podrà treure força suc d’aquest inesperat numeret de campanya. Fantàstic regalet de Pedro Sánchez, que no va calcular prou bé, però a qui ningú no guanya a oportunista: és polític de jugada curta més que de mirada llarga, tot i que té bon olfacte per als castells de focs. Iceta era i seguirà essent una magnífica carta a jugar per desactivar la Catalunya que no està disposada a rendir-se.
Iceta és l’Operació Lampedusa: canviar-ho tot perquè no canviï res.
No va de cap altra cosa la tàctica de Sánchez a Catalunya. Retornar-la a la cleda autonòmica, amb quatre retocs de planxa i pintura, el motor ofegat i el fre de mà posat pels segles dels segles, el famós 155 que els posa tan «catxondos». És una tàctica amable, fins a cert punt, de negociacions i converses discretes, però amenaçades per la colla del «trifachito», pel «govern patriòtic» dels fiscals i jutges, pel poder de les finances madrilenyes i per l’ombra del monarca.
Per a Sánchez, en qualsevol cas, és massa aviat per intentar cap mena de moviment mínimament seriós. Primer li caldria exhibir Catalunya de genolls i menjant-se la duríssima penitència, cosa que no passarà, perquè hi ha límits que ningú amb una mica de seny no traspassarà. I després, en tot cas, seria el moment de la clemència del guanyador, que no se’n refiarà mai més d’uns perdedors que no estan disposats a fer-los el favor de suïcidar-se.
No es pot governar Espanya, l’Espanya autonòmica, ni contra Catalunya ni sense Catalunya. I això inclou els independentistes i els catalanistes més moderats, que sumen una majoria social aclaparadora, repartida entre diferents partits. Però qui ha dit que això vagi de governar Espanya i de construir un projecte de futur solvent, sensat i còmode per a tothom? L’objectiu del poder madrileny, amb tota la seva gamma de matisos, no és governar bé, sinó mantenir el poder. I això sí es pot fer contra Catalunya, sobretot si des d’aquí s’hi contribueix amb la desunió de sempre: un error estratègic descomunal que sortirà caríssim els anys vinents i que és garantia segura per a la derrota final.
Iceta és, en aquest context, la cara amable, la dels gestos, el que ha demostrat ser prou fidel a Madrid com per intentar que el poder madrileny afluixi una mica. Aquest és el joc i continuarà després de la campanya, quan arribi el moment de fer una cosa que encara està pendent: la investidura de Pedro Sánchez. Serà la segona part del partit.
Per als que afirmen que és un desastre que Catalunya no tingui govern efectiu, entre els quals m’hi compto, és interessantíssim veure com Espanya passa mesos i mesos sense un govern sòlid, amb Rajoy o Sánchez, i no s’enfonsa el món. Tothom està en funcions, o pendent d’eleccions, o atrapat en un embolic de pactes i càlculs, mentre això de governar seriosament (que no és el mateix que gesticular i marcar paquet) es va ajornant indefinidament. És evident que Espanya és un dels malalts d’Europa, però al poder europeu ja li va bé, mentre no canviïn espectacularment les circumstàncies.
Mentrestant, això continua anant de resistir per una banda i reprimir per l’altra, a l’espera de rendicions inviables als dos costats. Van per a llarg, tant l’Operació Lampedusa com l’Operació Resistència.
