Nòvios de la mort dels altres

"Les represàlies embogides contra els líders polítics i socials del moviment han generat un corrent d'aprensió generalitzada bastant uniforme a tot Europa que, ara, té les elits madrilenyes contenint la respiració"

Prop d'una dècada de manifestacions-monstre, de victòries consecutives de l'independentisme a les urnes, d'hegemonia política i social, de projecció exterior dels Governs d'Artur Mas i Carles Puigdemont i d'acció continuada del Diplocat i, al final... Qui ha internacionalitzat de forma efectiva la qüestió catalana és l'Estat espanyol. De fet, el punt de no retorn exterior no han estat les agressions policials, salvatges, del dia del referèndum, com calculava -equivocadament- l'independentisme. Ni tampoc les demandes, en positiu, de més democràcia. Madrid ha trepitjat la ratlla vermella quan ha exigit que els altres sistemes judicials europeus -als que ningú, internament, els qüestiona la independència- s'impliquin en una batuda general contra l'independentisme català

 

Les represàlies embogides contra els líders polítics i socials del moviment han generat un corrent d'aprensió generalitzada bastant uniforme a tot Europa que, ara, té les elits madrilenyes contenint la respiració, en espera de la resolució d'uns juristes que decidiran des de la costa del mar Bàltic i sense possibilitats reals de comprar-los ni pressionar-los. Els arguments del govern espanyol ja ni tan sols apareixen als mitjans de comunicació més importants d'Europa i els Estats Units i, per si fos poc, la paralització institucional de Catalunya amenaça, directament, l'hegemonia del PP com a principal partit del nacionalisme espanyol.

 

 

I, com en la faula de la granota i l'escorpí, Espanya nega el caràcter agressiu del seu nacionalisme hipertrofiant-lo visiblement. El nacionalcatolicisme espanyol torna a ser novio de la muerte -que sempre vol dir nòvio de la mort dels altres- mentre brama, amb la camisa descordada, que se li enviï el grapat de catalans que se li han escapat. I el Cristo de la Buena Muerte torna a ser testimoni, una vegada més, d'aquella fúria visigòtica que perviu a còpia de destrossar repúbliques a cops de garrot.

 

Comentaris