Novetats al front

"La victòria real passa per tres fronts: la lluita per la nul·litat de la sentència, el debat en el cor d’Europa sobre els excessos comesos per Espanya i el dret a l’autodeterminació"

El “Financial Times” ha publicat recentment un article on afirma que Espanya es troba en un clima semblant a l’immediatament anterior a la Guerra Civil. Que la distància entre ara i aleshores és sideral, no cal comentar-ho: però que té les seves semblances, pel que fa al comportament, als missatges i a les famílies polítiques de tota la vida, em sembla evident. A banda que s’ha dit moltíssimes vegades que la “guerra judicial” encetada en l’època Rajoy no era res més que una forma de “guerra” moderna que estalvia la necessitat de recórrer a mesures militars (especialment si els jutges es dediquen a prevaricar, a interpretar la llei a conveniència i a fer en definitiva política de “lawfare”).

Jo crec que els paral·lelismes històrics, salvant totes les distàncies i deixant molt clar que una guerra és quelcom molt seriós, es poden fer. Si interpretem de forma molt literal aquesta afirmació per la qual els jutges estan fent d’”exèrcit sense armes”, podem dir que la repressió dels dos últims anys ens han portat a un escenari semblant a la derrota del 1939: judicis sumaríssims, venjances i coses molt pitjors. Si no exagerem tant, podem situar-nos al judici de Lluís Companys arran dels fets del 1934, judici pel qual el govern català va ser condemnat a 30 anys de presó per rebel·lió (amb una posterior amnistia arran de la presentació de Companys a la candidatura del Front Popular). La intervenció del TJUE i el pacte d’investidura de Pedro Sánchez ens podria dur a un moment semblant, en què les esquerres proven de salvar un “pacte republicà” abans que el feixisme enrabiat s’ho emporti tot pel davant. Si això és així, compte: aquelles esquerres van aguantar molt poc i de seguida va venir el cop d’Estat de Franco. Dubto que hi hagi cap cop d’Estat militar, però… i un de judicial?

 

La negativa del TS a permetre que l’eurodiputat Junqueras vagi dilluns al Parlament Europeu aniria en aquesta línia, com hi anirien les últimes jugades de la JEC. La diferència és que ara, a diferència dels anys 30, aquest “exèrcit” té límits: l’apel·lació a les instàncies judicials europees limita el “colpisme” judicial (si bé només ho fa a posteriori, i un cop el mal ja està fet), i l’apel·lació a les instàncies polítiques europees (llegeixi’s l’entrada de Puigdemont i Comín al Parlament Europeu, i el debat polític que se’n pot derivar), fan que l’autoritarisme ja no sigui el que era. El 2017 Espanya va descobrir els límits de l’independentisme català, però el 2019 Catalunya va descobrir els límits d’Espanya. Les novetats al front són, per dir-ho d’alguna manera, que la batalla de l’Ebre no s’ha perdut perquè d’entrada no ha pogut ni començar, que qui vulgui soroll de sabres se l’està envainant, que la guerra és entre advocats i diplomàtics i que aquesta, aquesta guerra concreta, sense guanyar-se del tot està claríssim que no s’està perdent. El començament de la victòria real passa per tres fronts: en primer lloc, la lluita per la nul·litat de la sentència del TS (que no cap amnistia ni cap indult, perquè precisament no som als anys 30 i tenim eines jurídiques suficients); en segon lloc, el debat en el cor d’Europa sobre els excessos comesos per Espanya i les sancions hipotèticament aplicables (article 7 inclòs); i, per últim, el debat polític a Europa sobre el dret a l’autodeterminació de nacions com Escòcia i Catalunya, sigui amb acord de l’Estat o sense (cas Kosovo). Aquests són els tres fronts que es presenten ara, sense oblidar-ne un altre d’important: el moment propici per a convocar eleccions catalanes, ja sigui perquè s’hagi inhabilitat el president Torra com perquè, de nou, s’hagi demostrat que a Espanya no hi ha pactes “republicans” o “federals” fiables ni perdurables sinó “apoyarés” de pa sucat amb oli. Diria que no m’equivoco si dic que Puigdemont s’hi presentaria, en aquestes eleccions: però no pot fer-ho de qualsevol manera, amb qualsevol programa i només “per molestar”. Aquesta vegada la cosa va de superar àmpliament el 50%.

Com es resoldran aquests quatre fronts? Dependrà, com sempre, de si Espanya es continua comportant com el torero abusananos de la pel·lícula “Ferdinand”; de si a Catalunya els pactes amb el PSOE s’aprofiten amb la mínima ingenuïtat i la màxima ambició, sense somniar en reformes constitucionals impossibles sinó afrontant d’una vegada el tema del referèndum (aquest punt té un to d’”última oportunitat” per a Espanya); de si hi ha mediadors o àrbitres internacionals que hi intervinguin per a imposar solucions (jo crec que el TJUE ara mateix n’és un, i no està deliberant precisament en contra dels interessos independentistes, però veurem també com actuen el Parlament Europeu o el Consell d’Europa, a banda del Tribunal d’Estrasburg); i sobretot dependrà de la capacitat de l’independentisme per articular una oferta electoral atractiva, viable, conscient dels límits propis i sobretot cada dia més conscient dels límits de l’adversari. Quin plaer poder escriure això en lloc de “si ens poguessin afusellar, ho farien”. Al capdavall, no hem vingut a escriure obvietats.

 

Comentaris