El setmanari El Temps és una de les revistes ineludibles dins l’àmbit dels Països Catalans per tota aquella gent que es considera a si mateixa informada. No és un mitjà de masses però és indubtable que la seva nòmina de col•laboradors són una eina molt útil a l’hora de radiografiar la realitat catalana. Ramon Tremosa, Oriol Junqueres, Josep Gifreu, Salvador Cot, Sebastià Alzamora, Àlex Gorina, J.F. Mira… un dream team de les lletres catalanes.
D’un dels seus últims números jo en destacaria especialment l’entrevista al professor de ciència política de la UPF Ferran Requejo, teòric del federalisme. Requejo, que va sonar com a possible director d’universitats d’ERC (i va fer santament en rebutjar l’oferta després de veure el descontrol que hi ha al Departament d’Universitats actualment), dóna per tancada la via federal a Espanya, com ja fa anys que es predica des del catalanisme de federalistes només n’hi ha a Catalunya (i pocs) i a Espanya cap ni un, ni al PSOE ni al PP. No sé si feia falta tot aquest procés de l’Estatut per adonar-nos d’això, però és especialment destacable les paraules de Requejo quan diu que fins hi tot el president Pujol se n’ha adonat que la via del peix al cove i del pujolisme està totalment morta, encara que durant molts anys hagi estat molt útil. La teoria no és tant interessant pel que diu sinó pel qui la diu.
Malgrat que la solució proposada per Requejo no destaca per la seva originalitat (deixar-se de “pactes nacionals” per coses inconcretes i fer-ne més sobre coses fonamentals i avançar en l’independentisme en castellà) sí que és destacable el fet que Requejo no tingui por a perdre un hipotètic referèndum per la independència, doncs demostrar que un 40-45% de la població es vol separar d’Espanya ja seria molt. La internacionalització de Catalunya com a país (arreu es parla de Barcelona, però sempre com a segona ciutat d’Espanya) i la superació dels tripartits i els governs de CiU en minoria (dues fórmules massa febles) són les dues altres receptes del professor. Per Requejo s’ha de pactar més per governar i menys per fer lleis, ja que a qui és jurídicament dèbil (com som els catalans) no li interessa fer gaires lleis. Convé fer més pedagogia, però no per explicar-nos a Espanya, sinó de cara endins.
