Entenc els que volen la independència. Entenc els que no la volen. Entenc la gent gran que veu amb cert temor el procés. No entenc els joves que no volen votar el 9 de novembre del 2014. Votar el que sigui, però votar. Yes, I’m talkin’ about my generation, que dirien els Who.
Ens els últims anys ens hem fet un fart de parlar de desafecció política i que al sistema li cal una regeneració. I d’aquí deu mesos tenim la oportunitat de ser protagonistes d’un procés històric i de, també, posar el comptador a zero. Quan dic ‘tenim’ em refereixo a tenim, els catalans, però també tenim, els joves. Hi englobo les persones que el 6 de desembre de 1978 o bé eren menors d’edat o bé no havien nascut. Això vol dir que totes les persones que tenen menys de 53 anys, és a dir, la majoria de la població si fem cas a les últimes dades de l’Idescat.
Amb tots els seus matisos, amb tot aquell context, amb totes les lectures que es vulgui, però aquell 1978 va ser la darrera vegada que la població va poder votar quelcom estructural. Des d’aleshores res. Dues generacions senceres sense poder opinar si estan d’acord amb com és l’Estat en què viuen. Es poden buscar totes les argumentacions del món sobre aquest immobilisme, però resulta que ara Catalunya ha aixecat el dit per proposar quelcom nou. És una oportunitat única com a poble, però també com a generació.
Per això, em costa de veure que hi hagi joves que enlloc de defensar el NO a la independència defensen el NO a la consulta. No havíem quedat que volíem rebentar el sistema de partits i donar la veu al poble? Què hi ha més democràtic i directe que un referèndum? Són uns moments transcendents i transcendentals pel poble, i la doble generació que té entre 18 i 53 anys hauria de ser la que més empeny, però sobretot la que enarbori la bandera de la democràcia. Primer consensuar que volem votar i a partir d’aquí, aleshores sí, discutir-nos perquè és bo votar SÍ o perquè és bo votar NO.
Però resulta que una part del jovent no vol anar a votar “perquè ho diu la Constitució” repetit acríticament com ho fan els sexagenaris defensors del status quo. Diré més, també és legítim defensar el mantenir-ho tot igual i la Catalunya com a Comunitat Autònoma, però també seria convenient, per higiene ciutadana, que –si resulta que hi ha tanta gent a favor- aquest status quo es renovi a les urnes.
És paradoxal i un punt trist que una part del jovent refusi votar perquè “ho diu la Constitució”, una Constitució que precisament no va poder votar per motius d’edat. I això, a més de ser poc democràtic, fa semblar més vell.
