Noves estratègies

"No anem enlloc si volem construir aquesta república mental contra un grup enorme de la nostra pròpia població"

Si un reialme està dividit contra sí mateix, no es pot sostenir, aquell reialme; i, si una casa està dividida contra sí mateixa, no es pot sostenir, aquella casa. 

Marc 3, 24-25

 

No és difícil d'entendre, oi? La frase té sentit. És lògica. Com a mínim, en l'eteri camp de les idees. La divisió és la derrota. Ho va anunciar Jose María Aznar com un general que adverteix de la seva estratègia. I no oblideu que Aznar és el pare espiritual de Ciutadans i, concretament, d'Albert Rivera. "Antes se romperá Cataluña que España". Doncs només cal veure l'esperpent de la platja i les creus d'aquest cap de setmana llarg. Catalans pegant-se amb altres catalans per unes creus clavades a la sorra. I entenc que els independentistes pensin que boicotejar un acte de protesta és feixista però hem d'anar un pas més enllà. La proesa és comprendre són totes dues parts, que es senten ultratjades. Que totes dues parts senten que l'altra és culpable. Ens trobem, ara mateix, en una bronca duríssima. En un enfrontament que ja no passa pel cap sinó per l'estómac. Una guerra de petits gestos en la que, sense adonar-nos, uns i altres hem trepitjat i humiliat els símbols de l'altre. On no hi ha respecte ni pels llaços grogs ni per la bandera d'Espanya. Ni per una foto del Rei ni per una estelada. Allò que demanàvem, una consulta democràtica i pacífica, no serà mai una realitat perquè uns i altres hem encetat una guerra de baixa intensitat. Una guerra freda amb petites agressions a persones o imatges simbòliques.

 

No anem enlloc si volem construir aquesta república mental contra un grup enorme de la nostra pròpia població. És un camí a la derrota i a la pena. Un camí que ens condueix al final d'un somni que va començar quan el Constitucional va tombar l'Estatut. Aquella unitat sagrada de catalans demanant respecte pel país i per la voluntat popular. Però, des de dies abans de l'1 d'octubre, la pau va esclatar en una mena de guerra fratricida carregada de raons. Tots en tenim, de raó. Tots som els bons. Tots ho hem fet tot molt bé. M'esgarrifa la sensació de superioritat moral amb la qual, a vegades, observem a l'oponent. L'odi visceral que senten les dues posicions enfrontades. Precisament en un país, Catalunya, ple de persones predisposades culturalment a l'entesa. A la rendició condicional. A l'acord. A l'amistat. Famílies plenes de persones d'opinions diferents. I sé què esteu pensant, molts de vosaltres: "Ah, és que Ciutadans ha provocat una divisió per guanyar vots". Sí, però alguna cosa està passant ara, perquè ho han aconseguit. Alguna cosa pensen i senten els catalans, perquè aquesta ambició electoral de Ciutadans hagi tingut èxit. És innegable que la situació és ferotge. I, en comptes d'aturar-nos i pensar uns minuts sobre el que estava passant, hem tendit a menystenir aquells que no ens donaven la raó. En comptes de pensar per què el PSC es va baixar del carro, hem preferit insultar-los fins a l'extinció.

 

 

Molts de vosaltres pensareu: "Què cony diu aquest equidistant, ara?". Ho accepto. Defenso el referèndum i la independència igual que quan vaig anar a defensar un col·legi. Però aquest referèndum i aquesta independència és impossible si no hi anem tots junts. Si nosaltres, com a poble, ens dividim avergonyint o menystenint els símbols que no ens agraden, el final d'aquest procés serà la destrucció. La liquidació de la república en una mena de batussa de poble. Hi ha milions de catalans que senten Espanya com la seva pàtria. Si volem construir una nova Catalunya ho hem de fer junts. Perquè separats només guanyarà el feixisme i els partits que viuen de l'odi.

 

Comentaris