"Sin novedad en el frente". Els interessos d'Estat

"El nostre gran problema és que qui mana de debò no és català i, per tant, ni pensa, ni sent, ni parla com a català"

L'any 1962, el polític canadenc Tommy Douglas va sintetitzar en una paròdia històrica, els motius pels quals a Mouseland ("Terra de Ratolins"), un país a on els habitants són ratolins, havia de ser governat per ratolins, tot i que la realitat és que a Mouseland manaven els gats. Era igual si eren blancs, negres, alts, baixos, amb puro o amb barret de copa ja que l'autèntic problema dels ratolins era que qui manava eren gats. Aquesta reflexió tant insultantment òbvia, resulta que pels catalans es converteix en una equació irresoluble.

Al Mouseland català no ens hauria d'importar si qui mana a Madrid és més maco, més alt, parla millor, porta cua, diu que és d'esquerres, es pinta la cara de color verd, si parla català en la intimitat, o si estiueja a Salou. En allò que respecta a Catalunya, el nostre gran problema és que qui mana de debò no és català i, per tant, ni pensa, ni sent, ni parla com a català, ni molt menys viu a Catalunya, ni té els interessos de Catalunya que, de fet, són totalment oposats.

Aquesta és la crua realitat que estem patint amb l'actual crisi sanitària pel COVID-19. Ho veiem cada dia, a cada declaració, a cada roda de premsa, tant del president Torra com del president Sánchez. Veure un i veure l'altre, escoltar a un i escoltar l'altre, és com sentir representants de planetes diferents, pel to, per les propostes, per la credibilitat, pel seny, pel seu coneixement de la realitat (o pel seu desconeixement total i absolut)... però la principal diferència rau a que un, tot i ser mediocre, pot decidir perquè governa un Estat sobirà, i l'altre no. Quim Torra pot demanar i demanar i Pedro Sánchez pot fer el que li peti i dir-li no a Torra tantes vegades com vulgui. Ser o no ser independent per decidir com ha de ser el teu futur i el de les teves gents. Espanya és un Estat sobirà, Catalunya no ho és.

Als governants espanyols els importa més aviat poc que la gent mori, sobre tot si són gent gran, que cobra una o diverses pensions i que tenen malalties prèvies. No importen els sentiments, només interessa l'Estat i la seva pervivència. Això ho va deixar meridianament clar l'ex ministre Fernández-Díaz quan va dir "Qüestionar la Monarquia com a forma d'Estat és més letal per Espanya que el coronavirus". Amb aquesta afirmació es van posar negre sobre blanc dues coses: l'Estat i els seus interessos estan molt per sobre del dret a la vida de les persones i l'Estat espanyol no pot sobre viure sense una monarquia, encara que sigui feble, ja que és l'estabilitzador que permet que les diferents famílies castellanes no entrin en una lluita fratricida pel control de l'Estat, provocant una guerra civil darrera d'una altra, cosa que històricament ha succeït en moltes ocasions.

Tampoc els importa que les previsions de mortalitat a Espanya siguin les pitjors a nivell mundial, fins i tot pitjors que les d'Itàlia (no hi ha cap altre país amb les previsions de mortalitat que té Espanya ja en aquest moment). Els governants de Madrid governen per l'Estat entès com un conjunt d'interessos crítics a protegir. És evident que aquests interessos crítics a protegir no són les persones, sinó aquells elements o engranatges que fan de l'Estat una maquinària de fer diners per a molt pocs, i de subsistència més o menys acomodada per a molts d'altres.

Per tal de saber què és un pilar de l'Estat espanyol i, per tant, intocable, només heu de ser observadors. A totes les rodes de premsa d'en Pedro Sánchez veureu físicament (o se'n parla) de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat, si n'ha mort algú per COVID-19 diran el seu nom com a homenatge. També es parla de l'Exèrcit, de les autoritats competents, dels subministraments i instal·lacions crítiques (gestionades i explotades per les empreses afins a l'IBEX35), de les patronals i sindicats (dinàstics i hereus dels sindicats verticals franquistes), de lo bons que són els altres partits dinàstics, del Cap de l'Estat (el Rei), i fins i tot de Déu. Tots són companys de viatge, tots tenen el mateix objectiu, un objectiu de pervivència fins i tot divina. Per a tots ells hi ha mesures concretes (habitualment proteccionistes), i disculpes si han fet quelcom malament, com en el cas dels diners del Rei emèrit. Per la resta queden la desprotecció, l'ofec, el pagament incondicional de tributs abusius, el menysteniment constant...

 

Ja està morint gent (i encara morirà més) a la que encara no li havia arribat l'hora i que amb una gestió orientada a les persones haurien viscut més anys al costat dels seus éssers estimats. Per l'Estat espanyol les persones som prescindibles, mentre els seus pilars s'han de protegir de totes totes. És qüestió de pura supervivència ... de l'Estat, no de les persones.

Ser independent significa tenir sobirania. Tenir sobirania significa prendre decisions sense demanar permís a ningú altre. I prendre decisions, en aquest cas, significaria evitar morts innecessàries.

Sigues intel·ligent, queda't a casa.

 

Comentaris