Al finalitzar la Segona Guerra Mundial, Anglaterra era, com molts altres països, un indret desolat pels bombardejos enemics i exageradament empobrit. De la misèria humana i nacional va sorgir-ne la voluntat de crear un sistema sanitari al qual tothom pogués accedir-hi de manera gratuïta. Així va néixer a les illes britàniques el que avui coneixem com a Assistència Sanitària Universal. La medicina per a tothom. Per després arribar a totes les democràcies occidentals, excepte als EUA.
Ara, 60 anys després, i amb la bufetada rebuda per la crisi econòmica, el Regne Unit veu, incrèdul, com el seu revolucionari model sanitari trontolla perillosament, no només a casa seva sinó allà a on es va estendre.
A Catalunya, per exemple, el Govern ha destinat aquest any, 9.412 milions d’euros a la sanitat catalana, més d’una quarta part dels pressupostos del sector públic de la Generalitat, però no ha estat suficient per evitar el col•lapse. La població creix, l’esperança de vida s’allarga, la medicina avança i la factura sanitària s’eleva tant, que comença a ofegar els governs.
Però l’evidència de l’inevitable deteriorament del model actual va aparèixer la setmana passada, quan el Fons Monetari Internacional va reclamar a Gran Bretanya una reforma urgent del sistema sanitari anglès per aturar l’empitjorament.
Sembla irònic, que en un moment en el que els països desenvolupats han de reinventar el seu sistema sanitari universal per ser insostenible en el món actual, els EUA, que mai n’ha gaudit, n’estigui instaurant un de nou, adaptat a la realitat social actual i que molt probablement servirà d’exemple i guia per a països com Anglaterra, i comunitats com Catalunya, que de moment, continuen estancades en el debat.
