El Parlament Europeu acaba d’adoptar el seu posicionament sobre la reforma de la Política Agrària Comuna (PAC). Una de les grans partides de despesa pressupostària de la UE, si bé en els darrers anys n’ha disminuït lleugerament el pes: avui, encara 1 de cada 3 euros del pressupost europeu es dedica a finançar l’agricultura i la ramaderia (58.120 milions d’euros). Es tracta, doncs, d’una de les polítiques insígnia de la UE, i és essencial per mantenir la competitivitat i diversitat d’un sector primari que, en només 20 anys, ha perdut la meitat dels agricultors i ramaders d’arreu de la Unió.
Apostar per una agricultura que respecti el medi ambient
El punt de més discòrdia en la negociació de la nova PAC, que s’implementarà a partir del 2022, han estat els ecoesquemes, o règims ecològics, una nova ajuda complementària que primarà les pràctiques agroramaderes que siguin respectuoses amb el clima i el medi ambient, ja que es considera que l’agricultura intensiva és una de les principals causes de la pèrdua de biodiversitat i de la degradació dels sòls a Europa.
El nostre grup parlamentari, els Verds/ALE, demanava que el 50% dels ajuts directes –els pagaments directes a la renda dels agricultors– estiguessin condicionats a l’aplicació de pràctiques més sostenibles i respectuoses amb el medi ambient, que aquests ajuts estiguessin ben definits i fossin comuns a nivell europeu, i que no fossin voluntaris sinó obligatoris, per tal de reforçar el paper del sector primari en la transició ecològica i assolir el objectius marcats al Pacte Verd i els Acords pel clima.
Però la posició adoptada pel Parlament Europeu és que es reservin almenys el 30% dels pagaments directes als règims ecològics. És a dir, que agricultors i ramaders tinguin garantits el 70% dels ajuts directes, i la resta es condicioni a pràctiques que comportin un benefici per la sostenibilitat i la biodiversitat. Aquestes pràctiques ecològiques vindran definides per cada estat, amb el perill que no hi hagi coherència a nivell de la Unió i que, en canvi, hi hagi una competició entre els estats per rebaixar l’exigència de la condicionalitat ecològica.
Des del nostre grup, també hem insistit en la necessitat d’introduir tots els objectius de sostenibilitat fixats a la nova política alimentària de la UE, l’estratègia Farm to Fork, a les subvencions de la PAC. En aquesta estratègia, la Comissió ha pres compromisos ambiciosos, com per exemple reduir en un 50% l’ús de pesticides el 2030, reduir almenys un 20% l’ús de fertilitzants, i incrementar un 25% la superfície dedicada a l’agricultura ecològica el 2030. Malauradament, però, aquests compromisos després no s’han vist traslladats com a objectius vinculants a la PAC.
Encara més poder pels estats i pels grans productors
D’altra banda, segons la proposta de la nova PAC, són els estats els que han d’aprovar els plans estratègics, amb un ampli marge de maniobra, i enviar-los a Brussel·les per a què els avaluï i controli. Aquesta renacionalització de la PAC pot anar en contra dels interessos agrícoles i ramaders dels territoris dels Països Catalans, que compten amb un sector primari amb característiques ben pròpies i diferenciades. Acostuma a passar que quan l’estat espanyol defensa els interessos de la pagesia -com els de tants altres sectors-, ho fa pensant en uns models i uns interessos que a casa nostra no són, ni de lluny, els majoritaris. Atès que la Generalitat té competències exclusives en agricultura i ramaderia, el Govern de Catalunya hauria de poder aprovar el seu propi pla estratègic i defensar-lo directament a Brussel·les.
Una altra qüestió que ha centrat bona part dels debats és la limitació de la quantitat dels ajuts directes. El PE aposta per reduir progressivament el sostre dels pagaments directes als agricultors que reben més de 60.000 euros anuals, i limitar-los a 100.000 euros anuals. La nostra proposta era limitar-los a 60.0000 euros. A la pràctica, això té ben poca incidència al camp català, atès que hi ha ben pocs perceptors de la PAC que acumulin tanta quantitat d’ajuts i, en canvi, molts petits agricultors que reben quantitats irrisòries. És a dir, que mentre les grans explotacions reben la majoria dels fons, els petits agricultors, que són els que garanteixen la diversitat de la producció i gestionen el territori, són marginats per la lògica del mercat i la pressió sobre els preus. El nou text de la PAC fa ben poca cosa per corregir aquesta situació.
Una altra de les mancances de la PAC és el fet que els ajuts desconnectats de la producció creen diferències entre productors amb els mateixos conreus a causa de la referència històrica, de manera que per la mateixa activitat n’hi ha que cobren i n’hi ha que no. Això està relacionat amb els controvertits drets històrics, que són la base de càlcul de les subvencions actuals, i el nou text de la PAC no ho resol.
Des d’Esquerra, apostem per una distribució de les subvencions més justa i més acurada a la realitat, un major suport a les explotacions agrícoles petites i familiars, unes condicions laborals justes, una major alineació de la PAC amb les polítiques de transició ecològica, un major suport a la digitalització tecnològica, als joves i a les dones, i la promoció dels circuits curts per avançar cap a una major sobirania alimentària.
Però el camí de la nova PAC no s’acaba aquí: ara el Parlament haurà de negociar amb el Consell de la UE, format pels representants dels 27 estats membre –Parlament i Consell han trigat dos anys a posicionar-se en relació a la proposta de reforma de la PAC que va fer la Comissió Europea el 2018. I en aquesta recta final de la negociació, tot sembla indicar que la reforma de la PAC serà una oportunitat perduda perquè tot hauria pogut canviar molt però en realitat canviarà poc.
1 
