La política espanyola, possiblement, ens portarà una “nova normalitat” agermanada amb una nova geometria en el Congrés dels Diputats. Si ens atenem a les queixes que els independentistes catalans van fer a Pedro Sánchez durant la votació de la darrera pròrroga de l’estat d’alarma, la complicitat entre aquests i el PSOE està tocada i caldran mesos per tornar a buscar espais de trobada. De fet, en aquella votació –i la posterior aparició de la portaveu Montero a la Moncloa ho va certificar– ja es va posar de manifest que Pedro Sánchez vol aproximar Ciutadans a la majoria de govern. Supervivent de moltes batalles, el líder socialista sap que, després de liderar políticament la resposta a la pandèmia fent discursos trufats de nacionalisme banal, la carta Ciutadans és més segura que intentar acontentar els partits independentistes.
De fet, per allargar un mes més l’estat d’alarma, el President haurà de tocar la porta dels mateixos socis que a l’anterior votació, i més ara que el Partit Popular també li ha anunciat el vot en contra. L’aproximació a Ciutadans situa el PSOE en el terreny del jacobinisme, mentre que tinc la sensació que permetrà a Inés Arrimadas buscar el seu propi espai al marge del què li xiuxiuejaven els barons afins a l’antic líder defenestrat. Veurem com es consolida l’aliança i com reacciona l’altre soci preferent del PSOE, un PNB que adverteix que no acceptaran gols per la porta del darrera sota el concepte de “nova normalitat”. Certament, malgrat la racionalitat amb què han actuat sempre, els jertzales saben que les carantoines entre el PSOE i Ciutadans no portaran pas una “nova normalitat” propensa a reforçar el desplegament de l’actual marc autonòmic. Ans al contrari: l’harmonització autonòmica forma part del projecte dels taronges, mentre que el PNB defensa l’especificitat basca dins del marc constitucional espanyol.
Aitor Esteban advertia a la sessió de control: “No m’agrada el terme [nova normalitat] … El què no hi pot haver, una vegada controlada la pandèmia, són restriccions en l’àmbit dels drets, ni restriccions o canvis en els drets competencials institucionals”. Però, malgrat que l’estat d’alarma “no és un projecte polític” –diu Sánchez–, de moment la cinquena pròrroga ja sobrevola l’hemicicle sense cap justificació aparent més enllà de la necessitat de garantir “unitat”. Sembla doncs, que “la unitat” es converteix en el mantra que justifica totes les decisions de l’Executiu, fins i tot ara que havent iniciat un procés de desescalada la devolució de competències als governs autonòmics i l’aplicació estricta del principi de subsidiarietat semblaria la solució idònia. De ben cert podria entendre la necessitat que el Ministeri de Sanitat demanés reportar accions i consensuar decisions, però els arguments de la cogovernança no han estat –de moment– la base per justificar un estat d’alarma allargat fins gairebé el juliol.
Aquelles decisions que tenen afectacions a la vida diària dels ciutadans han d’estar ben justificades. Però, tinc la sensació que alguns polítics són incapaços d’amagar la calculadora electoral, fins i tot en moments tan transcendentals com aquest. Malauradament, en la negociació d’aquesta propera pròrroga no transcendeixen motius lògics, com si que ni podia haver en la votació anterior quan la totalitat del país no havia entrat en període de desconfinament i s’havia d’assentar un level playing field. En l’anterior votació, el PNB va jugar la carta de la responsabilitat, fins i tot sabent que el PSOE i Ciutadans començaven un flirteig de resultat incert, i els partits independentistes –tot i els nostres aplaudiments per haver anat a la una– tàcticament van regalar una foto als rivals votant al costat de Vox.
Però, si Sánchez continua amb la retòrica exclusiva de “la unitat” per justificar la futura pròrroga, sembla que sí que ha arribat el moment perquè els pragmàtics bascos, al costat dels desenganyats independentistes catalans –tots a la una– esmenin l’acció de govern: demanin cogovernança al PSOE i un pèl de coherència programàtica a Unidas Podemos.
Sobretot, i seguint la reflexió d’Aitor Esteban que és un gat vell, perquè si en aquesta gestió de la pandèmia ja s’ha demostrat que el marc autonòmic s’ha menystingut, no vull pensar què suposaria una revisió de les aliances parlamentàries, la destrucció de la coalició de la investidura i l’aproximació definitiva del PSOE amb Ciutadans, que recordem que era l’opció de bona part de l’establishment madrileny. I, quan Madrid guanya, recordem que l’Espanya perifèrica generalment hi perd.
