Borrell, com Guerra en el primer govern de Felipe González, deu anar en aquesr “d’oient lliure” i, sobretot, de lliure provocador. Els seus exabruptes en el govern no són més greus que les que deixava anar a l’oposició perquè això ja no és una qüestió de política o administrativa d’un càrrec amunt o avall, sinó de pura decència humana. És impossible tractar amb qui amenaça i va de mala fe.
És de suposar que el govern calibrarà l’impacte que la piromania del ministre té en la seva política de diàleg i entesa. Encara que també pot tractar-se d’una peça de florentinisme polític: es deixa anar Borrell i es compensa amb el to civilitzat de Batet en una reactualització de la política de pal i pastanaga. No està mal pensat. Només que el pal és un garrot pesat i la pastanaga no existeix. El nacionalisme espanyol només pot atacar, no té res que oferir. La intenció evident és introduir divisió en el bloc independentista, buscant acords amb els seus sectors més conservadors. És el mateix que intenten amb Podemos, dinamitar-lo per dins oferint canxa a Errejón, sense adonar-se que el posen en dificultats perquè si el de Podemos acceptés, com li demana el seu talant, ¿com es distingiria de Gabilondo, el seu adversari? El mateix amb el moviment independentista: ofertes als sectors més conservadors que comportarien la ruptura de la unitat independentista. Amb un resultat, és de suposar, molt semblant. És a dir, nul.
La qüestió no és la irresponsabilitat del ministre. La qüestió és que la seva intenció última, això és, provocar allò contra el que diu avisar, no es donarà. No es dona ni es donarà. L’independentisme ha mobilitzat a milions de persones durant anys sense que hi hagi hagut mai violència. La violència emergeix com la reacció nacional espanyola dels últims temps, reacció en la qual el mateix ministre ha tingut un paper destacat. La violència ve d’allà, dels “patriotes” espanyols de fora de Catalunya i de dins d’ella, de Vox, de SCC, ocasionalment C’s i PP, aliats consellers del ministre. Ve d’allà i allà es queda circumscrita. I documentada fins la sacietat. És l’era de les comunicacions. Hi ha dotzenes de vídeos provant el caràcter exclusivament espanyol de la violència. I, a més, ridículament minoritari.
L’amenaça de que Catalunya estigui en situació d’enfrontament civil reflecteix un desig i un desig que no es complirà. No hi ha ni hi haurà enfrontament civil. Ni hi ha ni hi haurà violència que justifiqui l’aplicació de la plantilla ETA que tenia preparada amb el 155. Tot això, a més, d’insensat està completament fora de lloc i de temps. El País Basc demanda seguir la via catalana. Estarà bé veure com enfocarà el govern aquest nou problema. També amb mesures repressives policials i judicials? Hi haurà més presos polítics, aquest cop bascos? S’aplicarà el 155 a les terres de Sabino Arana?
Mentre el govern i l’Estat busquen alguna via d’escapament a la tenalla dels dos referèndums d’autodeterminació, intervé Navarra i, sense posar en qüestió la sobirania nacional, que tant tem el nacionalisme espanyol, si qüestiona la forma política de l’Estat.
Es planteja així un problema sempre larvat, sempre ajornat i que obligarà a l’esquerra espanyola a definir-se. El PSOE s’haurà de declarar un partit dinàstic en un moment en què la monarquia està tant baixa en la valoració popular que els barems no pregunten per ella. 120 anys d’història als peus d’un Borbó.
És absurd pensar que una crisi d’aquestes dimensions pot abordar-se amb 85 diputats i un vagarós pla de reforma constitucional en què no creu ningú. És absurd esperar que aquest vaixell del naufragi del règim al xocar amb l’escull català presenti un pla per salvar el conjunt. Només tenien el 155, i al decaure aquest es troben amb les mans buides i el discurs estèril. En el seu lloc volen sembrar la por i l’odi.
Catalunya no està a la vora de l’enfrontament civil. Espanya està a punt de fer fallida política.
