Vam néixer als anys vuitanta i noranta. No hem lluitat contra el franquisme, el nazisme o el comunisme. No hem estat conscients de la caiguda del mur de Berlín. No hem viscut grans guerres ni hem estat partícips d’immenses batalles col•lectives. Som fills de la democràcia, de la llibertat i del rebregat eslògan del tot és possible. Podem accedir amb facilitat al sistema educatiu, hospitalari o polític. Ho tenim gairebé tot a qualsevol moment. Tenim accés a múltiples fonts d’informació i tenim molts déus que ens intenten dictar tendències. Les ideologies ens són canviants, mutables i radicalment modelables. Prediquem els valors líquids: aquells que no tenen límits ni cap mena de canalització perenne. Les circumstàncies ens ha convertit en una generació sense èpica però amb molta estètica, sense grans somnis col•lectius, sense veritats absolutes. No disposem d’una batalla unitària que ens obligui a sumar forces i unir-nos per un tot.
Uns pocs lluiten per canviar plans de Bolonya, uns quants contra l’entelèquia del capitalisme salvatge, quatre visionaris prediquen els dogmes de la sostenibilitat i alguns arreplegats combatem la piconadora hegemònica espanyola. La gran majoria, però, resta absent a qualsevol batalla unitària. Callen i contemplen.
En aquestes lluites col•lectives, afirma el sociòleg i historiador nord-americà Richard Sennett, és imprescindible crear un “nosaltres”. La qüestió, però, és la construcció d’aquesta personalitat comuna. Aquesta s’edifica amb molta més facilitat quan enfront tenim un “ells”. És a dir, quan podem identificar i delimitar de forma diàfana un “vosaltres” que ens ajuda –o en alguns casos obliga- a contraposar-hi un nosaltres. La dificultat sorgeix quan som incapaços de consensuar qui és l’enemic i avancem clavant cops de cec.
Quan les lluites s’acaben les societats s’estabilitzen i el benestar individual sol créixer. Una com¬binació que, com no podria ser d’una altra manera, comporta que el compromís amb la col•lectivitat minvi. Per tant, és lògic i normal que desertin els soldats. Per sort o per desgràcia –no ho sé- no ens hem de defensar de res. No tenim un fantasma comú.
Com diu el professor Colomines avui en dia, en l’absència de batalles col•lectives, l’individu s’explica des d’ell mateix. No necessita la col•lectivitat. El repte de la nostra generació és saber-nos explicar, construir-nos un nosaltres.
