Tothom qui coneix Jordi Turull, que des del 2010 era portaveu del grup de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya fins que el 2013 va esdevenir-ne president en substitució d’Oriol Pujol, en canta les excel·lències. En destaquen la lleialtat i l’eficàcia negociadora, com també l’altíssim grau de disciplina, fins al punt de sacrificar-se pel seu grup quan se li demana. I la prova són les dues comissions d’investigació més complicades per a CiU a les quals ha hagut de fer front: la de l’incendi d’Horta de Sant Joan i la del cas de l’espoli del Palau de la Música, ambdues constituïdes el 2010. Déu n’hi do! Turull va defensar els seus amb contundència i elegància, sense caure en la típica brega que tant agrada als diputats de l’estil d’Albert Rivera o Sánchez Camacho. I és que, quan vol, Turull clava sobre l’oponent aquella mirada de vidre dels polítics que no s’arronsen sense que se li mogui un múscul.
Jordi Turull i Negre, va néixer a Parets del Vallès el 6 de setembre de 1966. O sigui que el dia que és previst que CDC resolgui qui ha d’ocupar la secretaria general per substituir el dimitit Oriol Pujol, aquest advocat que sempre ha treballat en l’àmbit municipal, farà 48 anys. Una bona edat per estrenar-se en un nou lideratge, si és que es dóna el cas. Al capdavall, el president Pujol, un dels seus referents, tenia 50 anys quan va arribar a la presidència de la Generalitat. Turull ha treballat, com acabo de dir, en el món municipal i té experiència tècnica i política. Ha estat secretari interventor als ajuntaments de Gurb i de Sant Vicenç de Castellet; cap de gabinet de l’alcaldia de Sant Adrià de Besòs l’única vegada que ha estat a mans de CiU, la legislatura 1991-1995, i gerent de l’ajuntament de Sant Cugat del Vallès, a les ordres de Lluís Recoder, l’alcalde que diuen va desafiar el “pinyol” convergent i amb qui Turull ja havia compartit militància a la Joventut Nacionalista de Catalunya des que va ingressar-hi el 1983. També ha estat regidor a l’ajuntament de Parets del Vallès del 1987 al 2003 i cap de cartell electoral a les eleccions municipals de 1991, 1995 i 1999. Va ser diputat a la Diputació de Barcelona el 1991-1996 i Director general de l’INCAVOL, del 1996 al 2000, el profitós institut del voluntariat que es va posar en marxa el 1991, quan era conseller de Benestar Social el temut i polèmic Antoni Comas.
Fins que no va formar part del trident que ha dirigit CDC durant més o menys un any i quatre mesos, es pot dir que Turull ha estat un sacrificat soldat de la seva causa. Un d’aquells quadres territorials que adquireixen pes a dins del seu partit vinculant-se al dia a dia del territori per escalar posicions en l’aparell. És així com va ser elegit president comarcal de CDC del Vallès Oriental, càrrec que va ocupar del 2000 al 2004. Que consti que quan dic “escalar” no dono cap connotació negativa al concepte. No sóc de la mena de persones que es carreguen els polítics perquè sí, senzillament perquè faci molt de temps que es preparen per arribar al capdamunt del comandament de la seva organització. Si m’ho miro desapassionadament, els professors universitaris fem el mateix —fins i tot els que alimenten intel·lectualment els grups pretesament alternatius, com ara Joan Subirats o Jordi Borja— perquè ens passem la vida “escalant” posicions fins arribar al màxim grau acadèmic i esdevenir la “casta” universitària que tapa la “progressió” dels joves investigadors. Si vostè és dels que creu que el que acabo de dir és absurd, provi de ser generós i condescendent amb els bons polítics, que n’hi ha.
Jordi Turull forma part d’aquella generació de dirigents de CDC que s’ha “sobiranitzat” a cop de decepcions. És, doncs, a ulls dels més purs, un convers. Però precisament aquesta és la millor carta de presentació per a qui vulgui dirigir un partit amb vocació majoritària, perquè el cert és que mig país s’ha “convertit” al sobiranisme al mateix ritme que persones com el president Mas o Jordi Turull. L’independentisme, com no cal que m’escarrassi a demostrar, abans del 2010 era a mans d’una minoria selecta per bé que molt combativa. És en aquest sentit que Turull s’assembla més al president Mas que a l’antic pinyol de CDC. Turull és un home moderat a qui no agraden les estridències. Però també és un cul de ferro. Sap aguantar les estrebades de l’oposició i no cau mai rendit, com passa amb altres dirigents de CDC, als peu dels aliats plusquamperfets, els sobiranistes “de debò”, com dirien els d’ICV-EUiA referint-se a les esquerres.
Turull sap que la consulta sobiranista és “irrenunciable” malgrat la negativa del govern espanyol a traspassar a Catalunya les competències per celebrar-la o bé que interposi recurs al TC contra la Llei de consultes. Com també sap que el 9-N no es pot bescanviar per una millora del finançament: “Això no és un tema de trens, de carreteres i de quatre duros més, és un tema de la consulta”, va dir en una conferència al Fòrum Europa. Quan va fer aquesta conferència se li va retreure que digués, com a resposta a una pregunta del públic, que per anar bé calia que la consulta obtingués una participació mínima del 50% i que el suport al sí-sí superés el 55%. Quan Angela Merkel es posiciona a favor de Rajoy, i per tant contra la pretensió catalana de fer una consulta, és que hi ha algú que pugui fer un retret a una opinió com aquesta? Només els híper ventilats poden caure en la temptació de fer-ho. L’ideal és el que apuntava l’enquesta que va publicar ahir El País. Que hi hagués un 70% de participació i que el sí-sí superés el 50%.
Ara que es parla tant de la democratització dels lideratges i de crisi del model jerarquitzat, cosa que, a parer meu, no és ben bé així, calen líders que sàpiguen valorar les conseqüències de les seves decisions i de l’acció política. La solució no és desfer-se de la corbata, sinó de retornar a la gent, d’empeltar-hi, de ser sincers amb els electors. Un cop comencen a sortir d’escena, per raons diferents, polítics que no encaixen amb els nous temps, cal que en quallin de nous que facin bona l’ètica de la responsabilitat que reclamava Max Weber. A CDC li convé algú que no trontolli amb un cop de vent, que sigui capaç d’articular un discurs sòlid, que recuperi la narrativa pròpia sense refugiar-se en la dels altres i, sobretot, que sàpiga liderar un partit que, sense deixar de ser liberal i demòcrata, entengui que la Catalunya del demà, la Catalunya sobirana que s’aconseguirà amb la força dels conversos, només podrà provocar més adhesions si és plenament social, de tots, oberta i moderna.
