Nous i necessaris lideratges polítics

"La independència és massa important com per deixar-la en mans de determinats independentistes que volen la independència però que no saben com materialitzar-la"

Una de les conseqüències no volgudes del fracàs del tripartit va ser la mort política de la pràctica totalitat dels seus principals protagonistes. La circumstància no baladí que molts d'aquests personatges, d'una llista massa llarga per esmentar, eren molt joves no fou obstacle perquè la seva aposta tripartida els donés el passaport cap a una nova vida terrenal, afortunadament, però lluny de la política o en alguns casos de la primera línia. I és lògic car a la vida t'embarques en aventures i propòsits i quan no surten bé, com deia aquell vell professor universitàriament cínic "la vida us acaba suspenent". Cap a casa i no passa res. Ningú, ni els més vàlids, hauria de perpetuar-se indefinidament en el poder. Com sabem és el millor antídot davant vicis i males pràctiques i per la independència, no ho oblidem, necessitem els i les millors.

 

Quelcom de similar passarà aviat amb la classe dirigent d'obediència catalana i catalanista, o sigui independentista, si el procés vers la independència fracassa seguint la inoperant i estèril, a totes llums i sensibilitats, via dita bilateral. Ja hem explicat en d'altres ocasions que la bilateralitat és un concepte entre estats, gens aplicable a la relació de Catalunya –ens subordinat- i l'Estat espanyol –ens subordinador-. Dir el contrari és en el millor dels casos un exercici titànic de bona fe i cofoisme comunal i en el pitjor  un mal i descarat propòsit de confondre a una opinió pública independentista ja de per si prou desconcertada davant d'anades, vingudes i aturades per finalment quedar-nos allà mateix.

 

També hem explicat en d'altres ocasions que la gran majoria de secessions a la terra, desconeixem de moment com s'han produït aquestes, si és el cas, en altres indrets més enllà dels Forats Negres, han vingut de la mà dels fets consumats, això és la via unilateral en virtut del també unilateral, siguem un xic obstinats amb la paraula, dret d'autodeterminació. En alguns casos amb violència i en d'altres sense ni un àpex o borrall de la violència que tant temien alguns dels nostres dirigents. Val a dir, i aquest és un element que a diferència del noms dels polítics tripartits sí caldria recordar, que la violència sol aparèixer, i no sempre, en societats autoritàries no democràtiques, i no pas en estats democràtics. Que en els darrers dies la Sra. Sáenz de Santamaria, el Sr. Méndez de Vigo o el president del Govern Sr. Rajoy hagin refutat l'ús de la violència públicament després dels temors catalans, hauria de ser quelcom per recordar-los a ells, a l'opinió pública i al món en cas de produir-se un cop els catalans hàgim tornat a proclamar la independència. Els seus jocs de mans, mascarades i paranys haurien intel·ligentment de ser utilitzats en contra d'aquesta classe dirigent corrupta i corrompidora i no pas, com massa sovint succeeix, per frenar els anhels de llibertat d'un poble com el català que espera el màxim d'implicació, habilitat i determinació dels seus líders. També he repetit en no poques ocasions que la independència és massa important com per deixar-la en mans de determinats independentistes que volen la independència però que no saben com materialitzar-la.

 

Quan parlo de nous lideratges, no dic res que no estigui inventat, però si caldria no caure en l'error de països que viuen dolces decadències com França o Itàlia. Grans operacions d'imatge i de diners emmascaren la vertadera natura dels homes i les dones i ens venen un determinat producte polític degudament edulcorat per fer-lo atractiu per finalment decebre a propis i estranys. Al meu modest entendre el més semblant que tenim a Catalunya d'un Macron o d'altres que pul·lulen com ell, com ha caigut la seva popularitat en un temps rècord, seria en Santi Vila. Probablement a l'exbatlle de Figueres per CiU i exdirigent d'ERC a la mateixa ciutat la proximitat geogràfica li ha jugat una mala passada i li ha fet encomanar alguna cosa. Vila, i no és l'únic, és d'aquests polítics que amb el mateix entusiasme et defensa que la terra és quadrada, rodona o que no s'acaba mai. És perfecte per la casta doncs és un instrument molt fàcilment manipulable essent comprat o venut a qualsevol operació presentada com de centre o central. Aquests són els lideratges efímers i que pretenen entabanar-nos amb idees absurdes i contradictòries, mitjançant avui vies bilaterals i demà noves i risibles reformes estatuàries o constitucionals. Pensem que l'Estat té un no gens menyspreable exèrcit de seguidors, col·laboradors, infiltrats, talps o gent de viure particular en el nostre país, on a més de polítics s'hi poden comptar periodistes, acadèmics, empresaris, sindicalistes i larg etc, degudament remunerats i alimentats que faltant a la veritat pretenen evitar el que una majoria democràtica podria desfermar que no és altra cosa que la independència.

 

 

Acabo: sempre he dit que per fer la independència ens calen dues coses actitud amb C de Catalunya i aptitud amb P de professionalitat. Crec honestament que ambdues coses han existit però no pas amb la intensitat o la situació que la comesa independentista reclamava. A aquestes dues qualitats només afegeixo la decència en els nostres líders i tanco el cercle virtuós que no pas viciós.

 

Comentaris