L’expresident del govern espanyol, José Maria Aznar (PP), parlava i llegia en català en la intimitat i la seva visió d’Espanya no era, precisament, la d’un estat plurinacional i plurilingüe. El dia de la seva coronació, el rei Felip VI va saludar en català al president de la Generalitat, Artur Mas, però del seu discurs davant de les Corts Espanyoles no es dedueix que entengui Espanya com un estat plurinacional i plurilingüe. Felip VI va voler presentar-se en societat com el monarca d’una corona renovada per a un temps nou. Però les seves primeres paraules com a Rei, les úniques que durant tot el seu regnat podrà fer sense passar pel sedàs del govern espanyol, és a dir, l’únic discurs realment seu, no porten cap empremta especial, cap valor afegit nou i imaginatiu que el faci diferent i atractiu. De fet, el seu discurs (on les tres paraules que va emprar més van ser Espanya, espanyols i Europa) l’hauria pogut fer el seu pare, Joan Carles I, i a ningú li hagués cridat l’atenció. I per més inri, algun estratega il·luminat del govern central (dubto que sigui monàrquic) va decidir que no s’acceptaria cap simbologia republicana pels carrers de Madrid el dia de la coronació de Felip VI. A qui se li pot acudir fer aquesta mala passada al nou monarca associant la seva imatge amb una retallada de la llibertat d’expressió? Hauria estat intel·ligent fer tot el contrari, fer visible que el rei nascut l’any del Maig francès del 1968, l’any del Prohibit prohibir, és un home del seu temps compromès amb les llibertats i coneixedor dels problemes que té l’Estat. I també –per què no dir-ho?– perquè una part de les propietats de la seva “empresa familiar”, tal com la va anomenar el conseller de la Presidència de la Generalitat, Francesc Homs, segurament la part més atractiva pels inversors, s’està plantejant cotitzar en solitari al mercat de futurs.
Pel seu propi interès, una Corona renovada havia de llançar un missatge als catalans desencisats amb Espanya oferint diàleg per trobar les solucions perquè tothom se senti còmode sota el paraigües de la monarquia; havia de posar aquesta corona com a garantia de la llibertat de les persones a decidir el seu futur; havia de suggerir que hi ha fórmules (per exemple, la Commonwealth) que permeten tenir un espai comú on treballar plegats: junts però no barrejats. Una corona renovada per a un temps nou no pot utilitzar el mateix llenguatge, les mateixes expressions i la mateixa simbologia dels darrers 36 anys. A la partitura i al guió d’aquest entremès muntat per l’Estat li ha faltat capacitat per sorprendre, frescor i imaginació; ha estat un déjà vu on l’única novetat han estat els seus protagonistes, intel·lectualment més formats, més joves i amb més presència. I s’ha de reconèixer que aquest entremès ha estat un èxit d’audiència televisiva. Tot i que ja se sap, que no sempre els programes de més audiència són els de millor qualitat.
En canvi, el factor sorpresa l’ha protagonitzat el president de Catalunya, Artur Mas, amb dues accions: la primera, anant a la coronació de Felip VI, com a senyal de cortesia, però sense retre-li vassallatge, és a dir, sense afegir-se al cor de diputats i senadors que aplaudien el monarca. Respecte, sí; però distància, també. La segona jugada de Mas ha estat aconseguir que el mateix dia de la cerimònia del Rei la cadena mundial de noticies nord-americana, CNN, l’entrevistés sobre la situació de Catalunya. El president va poder explicar que el procés que viu Catalunya “és pacífic i democràtic” i persegueix saber l’opinió dels catalans sobre quin futur volen. Qui pot estar-hi en contra?
Per tant, l’operació mediàtica de la coronació de Felip VI no ha assolit del tot els objectius que perseguia, entre altres, eclipsar el debat sobiranista. I això ha estat així, perquè el president Artur Mas ha reaccionat ràpid ocupant una part important del focus i de l’atenció dels mitjans d’aquí de fora. Però també, perquè els assessors del nou monarca no han sabut vendre una imatge de Felip VI institucionalment moderna, políticament agosarada i semànticament renovada. És un Rei nou, sí; però amb un discurs vell.
