Terrible malson el que vaig tenir ahir. Espanya arribava a la final del mundial i s’havia d’enfrontar a Brasil. Per sort em vaig despertar, xopa, moments abans que comencés el partit. Suposo que va ser un mecanisme de defensa del meu subconscient, que no va poder aguantar la tensió, igual que passa quan ets a punt de morir i et despertes d’un bot. El que més ràbia em fa de la selecció espanyola és la ràbia que em fa. Intento ignorar la seva existència, ser-ne immune i dominar la repugnància que sento per ella, però no puc, és superior a mi, està fora del meu abast. L’odi sempre és visceralment inevitable. És que a més a més em trobo la selecció fins a la sopa. Ja no només a la tele, que està infestada, sinó que et compres qualsevol cosa que vagi empaquetada i a dins t’hi trobes la poca-soltada de torn de la selecció. I les samarretes que porta la canalla em rebenten, l’altre dia mon cosí la portava, autx, i em sap greu que hi hagi tants jugadors catalans, autx autx, i tot aquest orgasme patriótico-espanyol en general em pica per tot arreu. Senyor, quina ràbia. Després diuen que el futbol no és política. El futbol és sentiment, identitat, símbol, i per tant té un gran contingut polític, és una eina política. L’eufòria que desperta “la roja” és eufòria per l’Espanya unida, i la repel·lència que em provoca a mi és repel·lència cap a una unitat imposada.
Ara el Barça tindrà un president que diu que no utilitzarà el club per fer política perquè una cosa no té res a veure amb l’altra. No ficar-se en política és una manera de fer política, senyor Sandro Rosell. La més roïna i covarda de totes, per cert. El senyor Rosell serà un president igual de polític que Joan Laporta. Amb la diferència que un se n’amagarà i l’altre ha estat prou valent com per fer-ne bandera. Que La Vanguardia senti animadversió per Laporta i adoració per Rosell és un indicador clarament polític. Tot plegat fa que la victòria esclafant d’ahir sigui molt depriment. Confio que no es degui a una voluntat dels socis de desdibuixar les línies que fan del Barça un símbol nacional de Catalunya sinó que senzillament es degui a l’estupidesa de la majoria dels votants. Joan Laporta ha cedit el Camp Nou per fer la consulta independentista de Barcelona. Veurem què fa Sandro Rosell. Si hagués d’apostar, em jugaria el dit petit que no permetrà que es faci. Perquè es clar, el Barça no pot ficar-se en coses d’aquestes i l’acte neutral és no cedir el camp. En aquest país la neutralitat és deixar que Espanya se’ns mengi. I Sandro Rosell, tan educat, dirà “bon profit”.
