És evident que avancem cap a un nou ordre mundial i que l’actual pandèmia ho pot accelerar. Però, ara, no és aquesta la qüestió ni, tampoc, com i quan va començar aquest gran canvi, sinó, saber com serà aquest nou ordre, quan i com ens afectarà i, sobretot, quin ha de ser el nostre paper.
Quan les coses que havíem donat per segures trontollen, la majoria no anem més enllà de preguntar què ens passarà, convençuts que no podem fer altra cosa que adaptar-nos-hi de la millor manera per sobreviure, partint de que, des de la nostra insignificança individual no podem fer res per canviar les coses importants i creient que la democràcia, tal com l’havíem entès fins ara, era un instrument quasi perfecte per decidir sobre el nostre present i futur, almenys l’immediat. Des de la perspectiva històrica dominant, podia semblar que, tot i els problemes a nivell global i les greus i creixents desigualtats entre països i socials dins de cada un, la humanitat sempre progressa. Des de la nostra privilegiada posició, podem creure que seguirà sent així, malgrat situacions concretes que volem veure com a temporals. Ens costa creure que no hagi de ser així, ens fa pot creure que no sigui així, ens neguem a plantejar-nos que potser no serà així.
Hauríem de ser capaços de deixar de banda les angoixes actuals i mirar, fredament, els principals reptes que tenim plantejats en aquesta primera meitat del segle XXI, i com els estem afrontant. És un exercici necessari per valorar si ens cal seguir pel camí del desenvolupament que hem seguit fins ara o hem de posar les bases d’un nou paradigma que ens permeti assegurar el progrés de la humanitat a partir d’ara, buscant l’harmonia, l’equilibri, amb el nostre planeta. Si ens conformem a superar aquesta crisi generada pel covid-19 i creure que tornant les coses al seu lloc ja n’hi haurà prou, potser perdem una gran oportunitat per sobreviure com a espècie, potser una de les últimes…
Històricament, en moments determinats, l’espècie humana ha hagut d’enfrontar grans reptes. Els que ara tenim al davant, a escala global, són nous, però, també disposem de nous coneixements i instruments per superar-los. Però, de quins reptes parlem?. La globalització sense controls democràtics
- L’explosió demogràfica
- La sostenibilitat ambiental
- Les desigualtats socials
- El control del coneixement i la tecnologia
- Les noves formes de dominació
(Per més detalls, vegeu https://www.futurcat.cat/wp-content/uploads/2018/02/Fascicle-1.pdf)
Potser se’n podria afegir algun altre, però aquests sis, tots junts, ens situen en un atzucac del que només en sortirem si, com hem dit, definim i apliquem un nou sistema de valors que generi noves formes d’organització política, social, econòmica, cultural… No és gens esperançador veure com estem encarant els primers quatre d’aquests grans reptes, molt lligats uns amb els altres. Ans al contrari, només d’entrar en una primera concreció de cadascun i les vinculacions directes entre tots ells, ens adonarem de la magnitud del problema.
Els actuals sistemes polítics i les diferents ideologies que els sustenten, han sigut incapaços de donar-hi respostes. Podríem dir que ni han arribat a fer una diagnosi mínimament sòlida i creïble. Som davant un canvi d’era que ho capgirarà quasi tot i les ideologies que han estat útils durant gairebé dos segles estan condemnades a desaparèixer a curt termini.
On alguna cosa es mou de debò és en el terreny del control del coneixement i la tecnologia, amb noves formes de dominació que van molt més enllà de les exclusivament militars. Cada cop és més clar que tots els governs, encara que hagin estat escollits democràticament, responen al dictat de nuclis de poder basats en els interessos econòmics/financers d’elits cada cop més impenetrables. Fet que no només no és aliè a les tres grans potències, sinó que són les primeres en aplicar polítiques que porten cap a un nou ordre mundial basat en la restricció de les llibertats individuals i el control estricte de tota la població.
La covid-19 ha permès a la Xina, com també a altres països asiàtics amb una base sociocultural semblant, accelerar les formes de control que la tecnologia actual ofereix i, a sobre, explicar-ne les bondats al conjunt d’una població acrítica. La batalla per la supremacia en el control i l’expansió del 5G, entre la Xina i els Estats Units, pot ser en l’origen d’aquesta crisi i només el temps ens ajudarà a confirmar, o no, les teories conspiratives que comencen a circular per les xarxes socials.
Estem començant a veure les solucions que ens proposa la minoria que ostenta el poder i sembla evident el futur que ens espera si no hi fem res. El món ha evolucionat gràcies a la cultura, a la ciència, a l’extensió del coneixement, dels drets humans… però també a partir de reaccions inesperades (altrament dites revolucions) davant de problemes que afectaven a una majoria social, amb possibilitats de canvia-ho. Però hi ha altres possibles solucions. Hem de ser capaços de construir un nou paradigma, un nou projecte col·lectiu pel que valgui la pena lluitar i deixar-hi la pell. Un projecte del que en el document que abans he enllaçat, ja s’apunten els cinc pilars fonamentals:
- L’espècie humana i el planeta Terra
- Pensament global, acció local
- De competir a cooperar
- L’aprofundiment democràtic
- Dels estats-nació a les ciutats-estat
Són titulars que s’expliquen per sí sols i que indiquen un camí diferent del que des del poder estan traçant. El nostre planeta és la casa comuna, que hem de protegir i preservar per a nosaltres i les generacions futures. Ens hem de dotar de sistemes globals i democràtics per decidir com volem el present/futur i hem d’actuar com a responsables de la part de planeta que habitem. Hem de canviar el sistema competitiu que ens han inculcat (fent-nos lluitar el uns contra els altres) pel de la col·laboració, treballant conjuntament i solidaria, aprofundint en els valors democràtics i practicar-los a diari, dotar-nos d’estructures participatives i decisòries properes i transparents, per ser capaços d’anar més lluny, treballant menys i guanyant temps per ser més cultes, més feliços. I, això, només serà possible construint nous estats, més propers, més sostenibles, al servei dels seus ciutadans i solidaris amb la resta de pobles del planeta.
Pot semblar utòpic, un ideal irrealitzable, però res és possible si abans no s’imagina, i desprès es lluita per aconseguir-ho. Cal doncs que ens posem en marxa, si no volem que el nostre destí el segueixin escrivint els que sempre ens han vist com els seus peons, els seus serfs, els seus súbdits, els seus vassalls.
